Josep. Pep. El Xino. Hi havia molts Torrents.
Estava Josep Torrent, el fi analista polític i cronista rigorós del país.
Estava Pep Torrent, la persona carismàtica amb atributs inconfusibles per a una novel·la de –posem per cas– Ferran Torrent: sàvia ironia, inimitable veu, riure contagiós, tinta a les venes i olfacte finíssim.
I estava el Xino, un amic de la trinxera periodística, una persona íntegra i lleial, devota de la política i fidel al país dels valencians i al concepte de decència pública, una magnífica companyia per a passar llargues hores de tertúlia, posem per cas a El Trencadís, amb el gel desfent-se al got.
Però tots tres –Josep, Pep i el Xino, com si foren heterònims de Fernando Pessoa– compartien una cosa: dominaven la paraula com dominaven l’escena: amb el poder que dona un intangible tan difícil de descriure com és el carisma.
Se’m fa un nuc en la gola quan recorde aquella vesprada a l’Eliana per dir-li adéu. També quan recorde l’última visita a l’hospital, amb Pep amb aquell teclat de cartró. Sempre Pep amb un teclat. Per això, preferisc no recordar-la massa. Preferisc quedar-me amb els moments plens de llum que Pep em va regalar. Escoltar la seua veu al telèfon sempre et posava de bon humor i activava el cervell. Pep era ràpid, càustic, intel·ligent. Llegir-lo al diari era, de vegades, entendre’t millor a tu mateix. La seua escritura destacava per un tret: era profunda i, alhora, directa. Sense necessitat d’enfosquir la prosa, com demanava Eugeni d’Ors. I això, aquella escriptura neta i elèctrica de Pep que tant trobem a faltar hui, responia a tres virtuts de gran periodista que ell reunia: capacitat analítica, independència i valentia.
Per a mi fou una gran impotència vore truncada la il·lusió per treballar junt a ell en el Palau de la Generalitat, tal i com estava previst i ell havia acceptat. Anava a ser un luxe poder comptar, per al benefici de tots els valencians, amb una ment privilegiada com la seua i amb la seua capacitat de treball infatigable. Tanmateix, la vida no va permetre eixe regal. Però sí que ens va donar la seua amistat. I a través d’ella, poder aprendre una lliçó que Pep personificava. De vegades he pensat que si el Xino tenia els ulls tan estrets era de tant com s’havia rist en esta vida. Era càustic i bromista, i al mateix temps era molt seriós quan l’ocasió ho exigia. En una paraula, Pep era passional. Tot ho vivia amb passió. El periodisme, la família, l’amistat. Que els ho pregunten, si no, a Júlia, la seua dona, i també a altres insignes plomes de la premsa, com el seu estimat Xuso Civera o el desaparegut José Vicente Aleixandre, un Nano gegant. Periodistes de raça que mai moriran del tot.
Per això és tan oportú este llibre, que salva de l’oblit les cròniques fantàstiques de Josep Torrent. En este temps de febra tecnològica en l’àmbit de la comunicació, és important que les noves generacions puguen connectar amb l’estil periodístic de Josep Torrent. I que descobrisquen que cap artilugi, per avançat que siga, servirà de res si no es tenen aquells tres atributs que distingien a Pep: capacitat analítica, independència de criteri i una enorme valentia. Això, i un torrent de carisma etern.
Ximo Puig