«Morella, mira-la bé i fuig d’ella». Ens ho diuen pel fred. Però un altre fred, el fred de la repressió franquista, va fer que els pares de José Martí Gómez hagueren de fugir de Morella després de la Guerra Civil. Això el va separar de la nostra ciutat quan començava la infantesa. Havia passat a engrossar la colònia dels morellans absents a Barcelona, però sense mantindre ja cap cordó umbilical amb els seus orígens. A sa casa no es parlava de Morella. Potser per als pares era un mal record. El record d’una vida familiar truncada abruptament per la Història en majúscules. Per això, quan vaig conéixer a José Martí Gómez, la connexió morellana va aflorar ràpidament.
Jo era periodista i rondava els trenta, ell superava els cinquanta. Venia al Palau de la Generalitat a entrevistar al president Lerma. Per a mi, Martí Gómez era un ídol: la veu del tancament d’Hora 25, el corresponsal a Londres, el mestre de la crònica de successos, l’home que escrivia com ningú d’allò que quasi ningú escrivia: de delinqüents, d’atracadors, de marginats, de tantes persones sense nom a les que ell restituïa en la seua dignitat com a humans.
Així va començar tot, en aquell encontre iniciàtic al Palau. Després, la relació es va anar enfortint. Com a alcalde, vaig poder fer que tornara a Morella. I que ho fera amb uns altres ulls. El jutge de pau va rescatar la seua partida de naixement i li va poder mostrar en quina casa exacta del carrer de la Sabateria havia nascut l’any 37. Josep tornava cada volta més per Morella i, a poc a poc, va anar retrobant el sentiment de pertinença a una terra que les cicatrius d’una guerra li havien furtat. Va ser pregoner del Sexenni. Col·laborava a Els Ports Ràdio, sempre recomanant-nos lectures com a bon amic de Sergi Besser. I també s’assomava al balcó d’este mateix setmanari.
Ací es va sentir estimat estos anys. Com un morellà més: un morellà il·lustre que prenia cadira al Canyero i compartia allà els plaers importants de la vida, les seues coordenades de la decència, i a quines banderes mai havia de renunciar, com la de no tindre cap bandera, si exceptuem la bandera perica de l’Espanyol. Va ser un regal de la vida que passàrem tantes estones conversant, tantes vegades compartint sobretaula, aprofundint en l’admiració del fan cap al seu ídol: José Martí Gómez, segurament el millor reporter que ha tingut la premsa espanyola.
El seu adéu ens deixa orfes. Als periodistes, als lectors, als oients. També als morellans. A Maria Elena, la seua dona, la retrobarem sempre amb els braços oberts. És una morellana més. Al Canyero, com Olga ha mostrat esta setmana amb una foto que m’han enviat, queda el millor homenatge possible a Martí Gómez: una cadira amb una senzilla plaqueta amb el seu nom inscrit. La cadira de Josep Martí Gómez. L’home que va demanar que en el seu funeral sonara «Jo vinc d’un silenci». Eixa cançó que parla de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes. Com ell va fer. Eixe himne de gent sense místics ni grans capitans que viuen i moren en l’anonimat. Com ell va fer. Eixe poema que, potser de manera inconscient, li recordava que qui perd els orígens, perd identitat. I ell eixos orígens els va retrobar.
Morella: mira-la bé i torna a ella. Gràcies per tornar, Josep. Sempre tindràs una cadira al Canyero. Sempre tindràs un lloc al cor de cada morellà.
Ximo Puig, Notícies / Febrer del 2022