Hui celebrem un Reencontre.
Un Abraç.
Un Horitzó Obert.
Tan obert com l’esperit d’esta Casa Mediterráneo, que abans unia camins de ferro i que ara agermana cultures de mar a mar.
Hui, 6 de desembre, recordem el dia en què ens unírem
• per la llibertat,
• per la democràcia,
• pels drets humans.
El dia que ens obrí la porta a l’autogovern, ara fa 40 anys.
El dia en què el Respecte va adquirir forma legal i real.
Tot això simbolitza la Constitució:
• La bandera que més protegeix.
• El patriotisme cívic.
• La voluntat d’entendre les altres raons.
L’Acord Constitucional va millorar el nostre destí.
D’aquella voluntat de consens, d’aquell enteniment de la pluralitat ─sense sectarismes, vetos ni exclusions— emana la fortalesa de la nostra convivència.
Tanmateix, tot acord exigeix actualització. I hui mantenim eixa exigència. Un fet de sentit comú.
Som l’única comunitat autònoma que ha plantejat propostes de reforma obertes al debat.
No es tracta de ruptura; es tracta de reforma.
Una reforma aliniada als valors constitucionals per fer-los perdurar.
En canvi, mai sembla el moment. I davant d’això, són inevitables les preguntes.
¿Té sentit ajornar permanentment els pactes?
¿És lògic ser presoners del “curtplacisme”?
¿Quan serà l’hora dels grans acords?
Ara és el moment.
Per renovar el Poder Judicial.
Per tindre un Finançament Just.
Per respondre a la Qüestió Territorial.
o Per assegurar Aigua per a Sempre.
La posició valenciana és franca:
Diàleg, pacte i solucions per una Espanya més justa i millor.
Front aquells que UTILITZEN els conflictes –nostàlgics de velles guerres–, és l’hora de SOLUCIONAR els conflictes.
Perquè les trinxeres només deixen víctimes.
En eixe sentit, els acords NO poden esperar.
Començant pel primer, pel més elemental:
Totes les persones som iguals i hem de ser considerades en igualtat.
Hui, en una manifestació no de pietat, sinó de justícia; no de compassió, sinó d’admiració, la C. Valenciana emet un missatge nítid. Reivindicatiu.
Una “crida” per a tota Espanya: Igualtat.
No és sols el reconeixement a les persones amb diversitat funcional.
El missatge va més lluny.
Insta a superar les incapacitats reals que permeen zones de la nostra societat.
Incapacitats com
• La indiferència
• L’egoisme
• L’individualisme.
• La intolerància.
Discapacitats reals ─i el que és pitjor: normalitzades─ que tots (començant per cadascú) estem impel·lits a revertir. Perquè és indecent mirar a un altre costat.
Ser indiferent, donar l’esquena i continuar.
Estos 4 premis individuals responen a un clam: Que es faça justícia en el propi text constitucional.
¿Quant de temps més ha de passar perquè l’article 49 deixe de parlar de “disminuidos”?
Seria raonable que “Ni un dia més”.
Perquè les paraules NO són innocents (mai ho han sigut…).
En este temps en què l’exabrupte es naturalitza, quan l’insult segresta l’atenció, quan el crit domina el “prime time” i el “retuit”, és vital recordar
• el pes,
• la mesura
• i el valor just de la paraula.
La paraula serena que proposa, que dialoga, que acorda.
Perquè les paraules ─que a vegades incendien els pobles─ també els poden reconciliar.
I és ahí on, 44 anys després, emergeix el llegat de la Constitució.
On batega el seu esperit: el de la UNITAT.
Por eso, ya no caben excusas.
Es exigible la adaptación inmediata de ese artículo 49.
Es imprescindible cambiar la mirada. Por una razón irrefutable:
• “NO hay disminuidos”;
• “NO hay discapacitados”
• Lo que hay –en todo caso– son “sociedades discapacitadas” para acoger a la diversidad.
La diversidad en todo su espectro. Porque: ¿Quién NO tiene limitaciones de algún tipo? Todos las tenemos.
Igualmente, toda persona está dotada de capacidades.
Ése es el “cambio de chip” pendiente: Que nuestra sociedad tumbe “barreras”. Que deje de ser “obstáculo” y se convierta en “facilitadora” para que cualquier persona –cualquiera– pueda desarrollarse en plenitud.
Y no de palabra, que también. Sobre todo, con la acción.
Una acción transformadora para lograr la plena inclusión del 10 % de personas ─MEDIO MILLÓN de valencianos; Más de 4 millones de españoles— que presenta alguna diversidad funcional.
• Por ellos y ellas.
• Por sus familias.
• Por la dignidad de toda la sociedad.
Ese es el Mínimo Vital Democrático: La Igualdad. Igualdad en cada ámbito.
Igualdad entre mujeres y hombres. Erradicando el machismo y su rostro más infame: la violencia.
Igualdad con independencia de a quién ame o cómo sienta cada uno. Sin odios.
Igualdad de oportunidades, porque hay desigualdades que se heredan.
Igualdad territorial, superando centralismos: En España y también en la C. Valenciana.
Igualdad para el uso natural de las dos lenguas oficiales, que enriquecen. Sin actitudes cavernarias.
Igualdad en el trabajo, con salarios que valoren el esfuerzo como merecen los trabajadores y las trabajadoras.
Igualdad –por último– entre los territorios de esta “España de Españas”: sedienta de justicia en los recursos, hastiada de egoísmos y deslealtades, ensimismada en la “caldera” del Kilómetro Cero, y apremiada de menos partidismo y más “espíritu constitucional”.
Sociedad de Respeto. Ésa es la respuesta a cada brecha.
El mejor pegamento social.
Señoras y señores:
El contexto nos sitúa ante un triple desafío:
• la guerra,
• una crisis energética
• y la inflación.
Una inflación innecesaria: porque es hija del delirio de un tirano y la crueldad de su guerra.
Una inflación doblemente injusta: Porque afecta a todos, pero castiga más a quienes menos tienen. Frente a ella, la Constitución ofrece 2 garantías: Derecho al trabajo y Estado del Bienestar.
Y hoy dominan la realidad.
Nunca antes tantos valencianos y valencianas habían tenido un empleo.
Nunca antes nuestro modelo social había alcanzado tanta protección.
Ésa es la Vía Valenciana que proyectamos, con humildad, al resto del país:
Serenidad, empleo y justicia social.
Frente a la inflación, Unión y Respuestas.
Frente a la crispación, Convivencia y Responsabilidad.
Así nos recuperaremos antes
Así, como canta Blanca Paloma, “ya no habrá quién nos detenga”, en la senda a la Igualdad.
Senyores i senyors:
El millor exemple de la superació que busquem el personifiquen les persones distingides hui.
Del seu esforç parlen els mèrits. De la seua personalitat admirem l’actitud.
Ricardo Ten és un mite de l’esport valencià. Atleta paralímpic abanderat d’Espanya
en els Jocs de Tokio i medallista en 5 Jocs: d’Atlanta 96 a Tokio 2020.
Diu Ricardo: “Para saber que NO puedes hacer algo, tienes que intentarlo.
Intentarlo muchas veces. Y al final, todo se reduce a si eres capaz de afrontar los problemas con decisión y optimismo”.
Noah Higón s’ha convertit en referent social. La seua capacitat divulgadora
(a les xarxes, als llibres, a la vida) respon a una causa que ella resumeix: “Lucho porque no quiero que nadie más vuelva a sufrir todo lo que yo sufrí”.
Paco Moya és un actor que interpreta el guió més fidel: la seua pròpia vida. Ell visibilitza, en el curtmetratge “Como tú”, que una persona amb síndrome de Down
té somnis i temors, com qualsevol ser humà. Però que, a més, ha de superar una barrera més alta: els prejudicis d’una part de la societat.
I Marta Senent és una emprenedora de la cultura que ha trencat motles. Dirigeix l’editorial Acen, que ha permés a 300 autors debutants publicar el seu primer llibre. Donar veu als qui encara no la tenien. I tot, des del somriure permanent.
Gràcies als quatre.
• Per la vostra superació,
• per la lliçó humana
• i per ser un espill.
Este reconeixement és extensiu al Cermi CV i a totes les persones i entitats valenciananes que cada dia treballen per superar discriminacions i per una inclusió plena.
Perquè les persones amb diversitat funcional mereixen més suport de la societat.
Però és la societat la que necessita el vostre exemple, la vostra aportació, la vostra humanitat
Gràcies, també, al treball de totes les organitzacions que integren els Consell d’Infància i Adolescència de la C. Valenciana.
Este premi col·lectiu projecta una mirada d’esperança enmig de la incertesa.
Aprofundir en la democràcia amb més participació, començant des del principi.
Els joves i xiquets valencians de hui (UN MILIÓ EN TOTAL) són el destilat de moltes generacions.
Dels seus iaios i les seues iaies,
• que tant van patir el temps sense llibertats,
• que amb tant d’esforç van alçar el país,
• i que van forjar el Pacte Constitucional.
Senyores i senyors:
Este milió de valencians joves són l’essència d’aquells valors. I alhora, són el motor d’un món en construcció.
La força innata dels xiquets i les xiquetes (en este Dia de Sant Nicolau) ens inmunitza davant dels fatalismes.
La força vigorosa dels joves de hui –l’Aliança entre generacions–, portarà –i així serà, per més que diguen– un temps millor que el dels seus pares.
Això és el que perseguíem en el ‘78: Un país millor. I amb Unitat ho vam aconseguir.
Això és el que, de nou, perseguim hui: Un país més just.
Lo escribió Gil-Albert: “No son los acontecimientos los que nos cambian: somos nosotros mismos.”
Por eso, con Igualdad, ese país más justo lo vamos a conseguir.
Moltes gràcies.
Ximo Puig, 6-12-22, Casa del Mediterráneo, Alacant.