“Espanya es constitueix en un Estat Social”. Són 7 paraules. Les primeres de les 18.000 que modelen el cos de la nostra Constitució.
“Un Estat Social”.
Les paraules mai són neutres. El neoliberalisme va afirmar que “la societat” no existeix. Que només hi ha individus. Homes i dones aïllats entre si.
I res més lluny de la realitat: “Ningú és una illa”, com es desprén d’estos versos de Francisco Brines i Francisca Aguirre.
Estem tancant un any –potser el més dur de les nostres vides– que constata una realitat: Som un poble. Amb llaços familiars, vincles socials, i xarxes d’ajuda que estan atenuant les dificultats i el dolor compartit.
“Un Estat Social”.
Amb esta declaració de principis arranca la nostra Carta Magna. Eixe accent social obri la porta d’un instrument decisiu per a protegir-nos de la pandèmia.
És la Constitució la que consagra “el dret a la protecció de la salut”. És la Constitució la que reconeix el dret a la llibertat, a la seguretat i a la dignitat personal. És la Constitució la que materialitza uns valors dels que emana el patriotisme cívic que inspira el nostre dia a dia.
El d’una sabatera d’Elx, una dissenyadora d’Alacant o un hoteler de Benidorm. El d’un agricultor d’Orihuela, una professora d’Alcoi o una infermera de Dénia.
Més enllà de qüestions patriòtiques i simbòliques que a ningú salven la vida ni l’ajuden a arribar a final de mes, el més indivisible que ha de regir la societat espanyola són els principis d’equitat i de solidaritat entre els qui la formem. El més indissoluble que ha d’existir és la igualtat de drets, d’obligacions i d’oportunitats per a tots. El més comú que ha d’agermanar-nos és el respecte a la llei i als drets dels altres.
Sense egoismes. Sense abusos. Sense deslleialtats.
Perquè, de què serveix sobreactuar amb oratòries inflamades de patriotisme?
De res.
O pitjor encara: de menys que res.
Deia María Zambrano que “Todo extremismo destruye lo que afirma”.
Això, en bona part, ha passat en este país en els últims temps. Massa víscera i molt poca raó.
El mateix serveix per a la realitat plural i diversa de la Comunitat Valenciana –i ho dic des d’Alacant– que per a la realitat d’Espanya: a una terra que se l’ha d’estimar tal com és. No com a cadascú li agradaría que fora.
El contrari no és amor. És interés, domini i opressió.
Señoras y señores: ciertamente, esta Constitución cambió nuestro rumbo colectivo con libertad, paz y democracia.
Igual de cierto es que hoy –42 años después– nuestra arquiectura institucional y emocional precisa un cambio. “De iure”, o “de facto”.
¿Qué país tenemos? ¿Qué país queremos? ¿Qué país es viable?
Esas tres preguntas son la clave.
Es insensato que nos constriña y paralice el miedo a actualizar un BOE de 1978.
Tampoco es razonable que el debate se sumerja en las esencias.
Esto no va de unidad de destino en lo universal, de banderas, o de identitarismos.
Esto va de derechos, de igualdad de oportunidades, y de una mejor adaptación al mundo nuevo –digital y sostenible– que se impone.
Señoras y señores: hay demasiado en juego como para andarnos con juegos de baile de salón y tertulia que solo puede permitirse una clase acomodada.
Una clase que no teme perder el trabajo, bajar la persiana de su negocio o ver sufrir a su familia.
Las circunstancias nos obligan a dar una respuesta justa, social y ágil. Ni independentismos centralistas ni periféricos. Evitemos la trampa bipolar; ese maniqueísmo estéril a dos bandas. El camino lo hemos explorado en esta pandemia. Y se llama cogobernanza: un mejor gobierno compartido para servir a la ciudadanía con mayor eficacia.
Ante todo, España necesita una reconexión emocional del Todo con sus Partes y sellar, de una vez, sus desgarros internos.
Urge una España polifónica; una España policéntrica; una España de Españas.
También en la Comunitat Valenciana esa vía superadora de centralismos y abierta a la diferencia enriquece al conjunto.
Ha sido crucial contar con la voz y la mirada de la ciudad de Alicante y de la provincia de Alicante en los acuerdos de Alcem-nos.
Esa lealtad institucional compartida –a veces desde la diferencia sana– es un mensaje: Cuando se quiere, se puede.
Ahora no estamos en 1978. Estamos en 2020 y mirando a 2030. Por eso, hoy, el debate territorial debe alinear las reglas con nuestra realidad actual y con nuestra visión de futuro.
Por delante tenemos 5 retos:
Uno: superar la España macrocefálica del centralismo ineficiente.
Dos: lograr la España equitativa de la financiación justa y la armonía fiscal.
Tres: avanzar hacia la España cogobernada sin independentismos ni nacionalismos excluyentes.
Cuatro: tender la España invisibilizada de tantas tierras olvidadas.
Y cinco: oxigenar la España despoblada del invierno demográfico.
Y ante esos desafíos –señoras y señores– hay esperanza.
Hoy es San Nicolás, patrón de Alicante. Siendo muy joven, aquel muchacho de Anatolia perdió a sus padres precisamente en una epidemia. Una epidemia de peste, en aquella ocasión.
Con el tiempo, su figura inspiró al personaje universal de Santa Claus, que nos remite a la infancia, a las cartas de deseos y a las ilusiones por cumplir.
En esas cartas, solo hay que expresar voluntad y usar la palabra.
Y es la hora de escribir nuestra carta. Con una tinta indeleble: la palabra sincera.
Decía Manuel Machado: “Para dialogar, preguntad primero. Después, escuchad…”.
Así es.
Dialogar exige voluntad. También exige pensamiento, predisposición y empatía. ¿Alguien conoce un camino mejor para salir del callejón?
Si la pieza no entra en el molde, no martilleemos la pieza con saña hasta deformarla para que entre. A veces es más sencillo: abramos la mente y ensanchemos el molde.
Ahí reside la base de la convivencia.
D’eixa convivència que simbolitza El Abrazo de Joan Genovés, un artista universal mort enguany i hui recordat per la seua mirada comunitària, pel seu alé de llibertat, i pel seu esperit conciliador.
D’eixa convivència per la qual van lluitar –pagant amb la seua vida– dos persones clau per als nostres drets i llibertats constitucionals, a les quals hui honrem: Manuel Broseta i Ernest Lluch.
Manuel: advocat, de Banyeres de Mariola, senador i dirigent clau en l’aprovació de molts estatuts autonòmics.
Ernest: professor, valencià d’adopció, diputat en les Corts Constituents, i “pare” de la Sanitat universal.
Manuel: assassinat per ETA fa 28 anys. Ernest: assassinat per ETA fa 20.
Dos intel·lectuals, dos polítics, dos grans persones amb diferents mirades i un mateix, injust i terrible final.
No oblidar-los és una obligació. Mirar cap avant també ho és.
I fer-ho amb justícia. Amb memòria. Amb veritat. Sense distorsionar la Història ni oblidar el patiment de les víctimes. I mantenint-nos fidels a l’esperit que Manuel i Ernest van personificar: la concòrdia.
És el millor basament per a sostindre qualsevol cosa perdurable.
Això mateix –perdurable– ha sigut el llegat d’Eglantyne Jebb, fundadora de Save the Children fa 101 anys i artífex d’una fita: Haver situat els drets de les xiquetes i els xiquets en l’agenda política mundial.
La seua apassionant i curta vida mostra tot allò que pot arribar a aconseguir la determinació d’una sola persona, i ens ensenya una lliçó, condensada en les paraules d’esta gran dona: “Res és impossible llevat que nosaltres ho fem impossible. Només és impossible allò que ens neguem a intentar”.
En la Comunitat Valenciana, la gran família de treballadors, voluntaris i socis que conformen Save the Children sostenen cada dia una part crucial de l’escut social de la Constitució.
En nom de la societat valenciana, gràcies, Rodrigo, per la vostra ajuda a la infància en este dia de Sant Nicolau.
Com ens va ensenyar la vostra fundadora, “Cada generació de xiquets ofereix a la Humanitat la possibilitat de reconstruir el món de la seua ruïna”.
Senyores i senyors: “Espanya es constitueix en un Estat Social”.
De nou, la importància de les paraules:
Les de Brines i Aguirre que ens commouen.
Les de Lluch i Broseta que ens inspiren.
Les de Save the Children que ens assenyalen l’horitzó.
Paraules, diàleg i convivència. Eixa serà la millor lectura de la Constitució.
Moltes gràcies.
Casa Mediterráneo, Alacant, 6-12-2020