Aquell dia de l’hivern del 39, les bombes van enfosquir este cel net i clar i el van omplir de crits, de mort i de por.
Aquell trist dia de fred es va amerar d’un silenci molt llarg que mai fou resignat.
En la llarga nit, a Xàtiva, li van fer front a l’oblit els vells republicans.
Homes i dones d’una lleialtat extrema que van preservar la memòria.
Gràcies a ells, avui, ens reunim ací, en esta terra que NO és de místics ni grans capitans.
Com canta Luis Eduardo Aute, «Las historias NO acaban por que alguien escriba la palabra ‘fin’».
Una mà miserable, sinistra, sanguinària, va voler escriure “FI”.
“La guerra ha terminado”.
Aleshores començà una repressió sorda i constant planificant i executant la desmemòria.
L’objectiu era –i malauradament per a alguns continua sent— amagar-nos la nostra història.
Soterrar la memòria de tantes vides.
- Les vides arrevatades.
- Les vides innocents.
- Les vides de cada persona, de cada nom que hui honorem.
Avui, baix un cel de pau,
tornem a este lloc per recordar-los.
Ho fem gràcies a la resistència de les generacions anteriors.
Ho fem per la força persistent dels joves de Xàtiva, que un dia van assumir la “veu del poble” quan la “veu oficial” estava muda i la indecència circulava en Ferrari.
I ho fem per la convicció d’un demòcrata.
Una persona que encarna la millor herència dels valors republicans.
Un polític amb el coratge suficient per foradar l’amnèsia.
Un home que doblegà la desmemòria oficial amb la 1ª Llei de Memòria Històrica.
Portant al BOE allò que molts portàvem al cor.
El nieto del capitán Lozano.
Gracias, presidente Zapatero, por impulsar una sociedad MÁS DECENTE,
Por hacerlo sin odios ni revanchas.
Por humanidad.
Por respeto.
Por dignidad.
Ací, a Xàtiva, sempre heu recordat.
Heu recordat cada 25 d’abril.
Heu recordat cada 12 de febrer.
Heu recordat tots els rostres ferits per la intolerància.
Heu recordat allò que, com a poble, ens han volgut esborrar.
Per això Xàtiva és –i serà– el cor on batega el país dels valencians.
Allà on renaix de les cendres, allò que mai podran cremar: l’ESPERANÇA.
3.
Per això és de justícia RECORDAR.
I que ho fem enguany, 50 anys després de que s’acabara la llarga nit.
Perquè la història, com l’energia, mai es destrueix. Només es transforma.
I aquell feixisme del 39 vomitat en forma de bombes, ara adopta una nova disfressa.
Conta Scuratti que Mussolini deia de si mateix:
“Jo soc l’home del després”.
L’home covard que mai s’exposava.
El polític que reivindicava l’antipolítica.
El líder que “guiava seguint als altres”. Sempre un pas enrere. Per si de cas.
Eixe era Mussolini, qui va aportar les bombes contra Xàtiva.
I eixa és la definició del populisme: La Mentida, la Impostura, l’AMORALITAT.
Ahir, Hui, Demà.
Just el contrari d’aquells que al nostre país ens han ajudat a recordar.
Els vells republicans als qui devem gratitut.
Perquè ens van apartar de l’oblit, i ens van regalar la millor herència:
- La Paraula,
- les Idees,
- els Valors.
Això que l’altre dia vaig vore inscrit en una exposició que París ha dedicat al pintor xativí Josep de Ribera.
Era el vers d’un poema dedicat a l’Espanyoleto.
El vers deia:
“La Veritat, sempre la Veritat: eixa és la teua única divisa”.
Per això avui mantenim la flama encesa del testimoni.
Eixe és el sentit d’este homenatge:
Entendre que, de vegades, té un preu altíssim prendre partit, defensar la teua Veritat, i respectar la Veritat dels altres.
Tamateix –i malgrat tot– eixa és l’única forma d’avançar.
És l’única manera de viure dignament.
Moltes gràcies.
Febrer 2025