Valencianes i valencians:
Hui 9 d’octubre, 780 anys després, commemorem la data de naixement com a poble i també els 600 anys de Generalitat.
Però, sobretot, celebrem la voluntat democràtica d’avançar junts en un futur compartit.
Què rellevant és, un dia com hui, escoltar les paraules de Carmen, la primera en tants àmbits, posant veu a les premiades i els premiats als quals vull mostrar el meu més sentit agraïment pel seu treball per la Comunitat Valenciana.
Gràcies pel vostre esforç que impulsa la nostra societat, perquè, com deia el propi Jaume I al ‘Llibre dels Fets’: “La fe sense obres morta és”.
Gràcies, Carmen, per la teua veu, que ha trencat des de la paraula, des de la reflexió i des de l’acció molts sostres.
Escoltar-la hui és el millor símbol de l’any de les dones.
140 anys després del naixement de la gran feminista valenciana que fou María Cambrils, este 9 d’octubre vol ser també un nou 8 de març.
Gracias, presidente:
La pequeña historia deviene grande a través de gestos, de señales cómplices, de alianzas que comprometen.
Gracias por ser el primer presidente del Gobierno que asiste a un día tan especial para los valencianos.
Este Saló de Corts simboliza el acuerdo, la unión de los estamentos y las ciudades del antiguo Reino de València, aquella época en la que el rey venía a “jurar els furs”.
Ara no fa falta jurar els furs.
Els nostres furs son l’Estatut.
Els nostres drets, la Constitució.
Tanmateix cap avanç social, cap dret aconseguit, és per sempre.
Els pobles avancen o retrocedeixen. Mai es queden aturats.
I, per tant, aquells que frenen la reforma, allò que proposen veritablement és una contrareforma.
Quedar-se aturats quan tot canvia és retrocedir.
La passivitat o el bloqueig, quan la societat necessita canvis, és retrocedir.
El dilema es avançar o tornar arrere.
I els valencians hem decidit.
El poble valencià vol avançar en autogovern, vol avançar en drets de les dones, vol avançar en un nou contracte social que garantisca treball, igualtat i més democràcia.
Senyores i senyors:
Si en 1982 les valencianes i els valencians ens guanyàrem per dret l’autogovern, ara és el moment de fer més efectiu l’autogovern.
D’aprofundir en la nostra singularitat. De trencar la nostra invisibilitat i d’obrir pas a una agenda pròpia.
Tanmateix, si el 9 d’octubre sempre ha sigut el dia de la nostra reivindicació autonòmica, hui és també pertinent reivindicar l’Espanya diversa que és l’Espanya real.
De fer del 9 d’octubre un dia de reivindicació no sols de l’autonomia valenciana, sinó del conjunt de l’Estat autonòmic.
L’Estat autonòmic mostra símptomes d’esgotament, es cert. Però la recepta no és recentralització, sinó l’aprofundiment federal.
Una reivindicació que faig des de la humilitat, perquè ningú pot substituir la veu de cada nacionalitat o regió. Ningú pot parlar pels altres.
Des de la consciència, perquè cal fugir de l’identitarisme.
Des de la determinació pel diàleg seré, respectuós i racional.
Ara, quan les institucions catalanes s’han alçat de la taula en la que sempre havien contribuït a l’obertura, és precisament la Comunitat Valenciana la referència.
És més necessària que mai la veu valenciana.
Una veu respectuosa i reformista per liderar la defensa de les autonomies.
Volem mirar als ulls a Espanya i enviar un missatge clar i net contra la polarització.
Ni separatisme ni recentralització.
Fa uns anys, la Comissió Europea va publicar un estudi que assenyalava els costos de la “No Europa”. I seria un sa exercici de racionalitat democràtica impulsar a Espanya un estudi del cost del “No Estat autonòmic”.
Perquè les autonomies han permès un desenvolupament democràtic, social i econòmic que haguera estat impossible des d’una concepció radial de la política.
Han acostat les decisions al ciutadà.
Han permès que els drets es distribuïren pel territori com mai abans.
I han alliberat energies latents.
40 anys de Constitució constaten que la intel·ligència no és centralista.
Els darrers anys han coincidit dos circumstàncies paradoxals.
Mentre es produïa el discurs i l’acció recentralitzadora, les comunitats autònomes sostenien una part fonamental de l’Estat del Benestar, malgrat la insuficiència de recursos.
Sense l’esforç de les autonomies, especialment de les més infrafinançades, no s’hagueren sostingut ni l’educació, ni la sanitat, ni els serveis socials, i hui el deute impagable seria el deute democràtic.
En un Estat centralitzat, la crisi hauria acabat amb l’Estat del Benestar.
Les autonomies poden millorar la seua gestió, sense dubtes, però mai poden ser acusades de ser l’Administració malbaratadora de l’Estat.
Cada any, el conjunt de les autonomies rep 16.000 milions d’euros menys d’allò que seria necessari per complir amb les competències que els atorga la Constitució.
I dins d’eixa insuficiència global hi ha un problema d’equitat quan les diferències són de quasi mil euros per habitant per a garantir els mateixos drets.
En este estado de cosas, presidente, cuando los valencianos pedimos la reforma del sistema de financiación, lo que estamos pidiendo es que se cumpla la Constitución.
Nuestras reivindicaciones no han cambiado, gobierne quien gobierne en España:
Financiación justa
Inversiones equitativas.
Y lealtad institucional.
En definitiva, cumplimiento efectivo del autogobierno, cumplimiento efectivo de la Constitución.
Igualdad entre personas y singularidad de los territorios.
Ara fa 40 anys, Paco Muñoz preguntava “què vos passa valencians”.
I responia: “Volem viure sense perdre identitat”.
La seua resposta d’ahir es la mateixa de hui. Volem viure sense perdre identitat.
Senyores i senyors:
Demanem reformes perquè les valencianes i els valencians volem avançar en un nou contracte social que garantisca el projecte de vida de cada ciutadà i el futur de la nostra democràcia.
La defensa democràtica des d’una identitat cívica front els uniformismes o els identitarismes, dos amenaces a combatre.
Una identitat cívica, vull subratllar-ho, que ens ha permès fer front a la pitjor crisi de la nostra època recent.
Hui, deu anys després de la crisi, estem superant la prova.
La societat valenciana ha deixat una etapa arrere i n’ha començat una altra.
Ha encetat una etapa en la qual els valors de l’honradesa, de l’esforç, de la responsabilitat, han substituït als principis que justificaren l’especulació, la corrupció i les dreceres oportunistes.
Un nou temps que entronca amb l’exemple d’allò que ens deia el nostre admirat Paco Pons: només el treball decent i rigorós condueix als millors resultats.
Des d’esta actitud, hui la Comunitat Valenciana està millor.
Hui, en esta terra, hi ha un escenari d’estabilitat, de diàleg, d’honradesa.
El moment valencià és hui l’oportunitat valenciana.
Si el canvi de Govern a Espanya ha obert una porta per superar el problema valencià, el moment valencià ens permet impulsar un nou contracte social.
Un nou contracte social recolzat sobre els pilars del desenvolupament, la igualtat i la plenitud democràtica.
El desenvolupament que aconseguirà treball de qualitat en l’aterratge a la nova economia.
La igualtat en els drets de les persones, l’equitat en la salut i les mateixes opcions des de l’educació. La seguretat davant la incertesa.
La democràcia que no baixa els braços com en el passat i que defensa els seus valors enfront del fantasma dels populismes conservadors que recorren Europa.
Un populisme conservador que, tristament, ja està present en massa discursos de la política espanyola i valenciana.
El problema ja no és tant l’existència de l’extremisme, sinó que ideologies reputades legitimen, accepten i incorporen els postulats extremistes.
El problema amb els extremismes no és el seu sorgiment, sinó la força que els dona la mimetització de les seus propostes per partits representatius.
Al llarg de la història, els mítings de l’odi s’han omplit de les renúncies dels demòcrates. De la por i l’electoralisme en els dies on ja no caben les posicions neutrals.
Per tant, si en 2015 la emergència democràtica per als valencians i valencianes era fer fora la corrupció, hui cal protegir la democràcia del populisme conservador.
Tancar el pas a la xenofòbia, a la intolerància i a l’atac a les llibertats per confluir en una idea de progrés compartit a Espanya i a Europa.
Tenim el deure ètic de fer-ho com vam fer amb l’Aquarius.
Quan s’encenen els pitjors instints de la exclusió europea, hem estat un exemple d’acollida.
És per això, i perquè no ens sedueixen les pitjors ideologies, pel que mantindrem entre els nostres millors records l’arribada de les persones rescatades al Mediterrani.
Amb l’acollida de l’Aquarius, la Comunitat Valenciana, al costat del Govern d’Espanya, va donar un missatge clar:
L’endemà no pertany a l’odi, pertany a l’esperança.
Senyores i senyors, valencians i valencianes:
Proposar un nou contracte social podia ser una aspiració difusa i voluntarista fa tres anys. Però hui no ho és.
600 anys després de la fundació de la Generalitat,
40 anys després d’aprovar el nostre marc constitucional,
36 anys després de recuperar l’autogovern les valencianes i els valencians, volem avançar.
Avançar perquè ningú es quede al marge.
Avançar per superar el problema valencià.
Avançar per aprofitar l’oportunitat que té ara, ara sí, la Comunitat Valenciana.
Moltes gràcies.