El temps va passant i Josep torna. Sempre torna. Torna la seua mirada irònica quan veus que ara el setmanari Hermano Lobo ressuscita en una exposició a València i l’esperit de Josep sura en aquelles pàgines. Per exemple, en una vinyeta de Ramón en la qual un buròcrata del règim franquista li pren les dades a una persona. El buròcrata li pregunta: “¿Profesión?”. L’home respon: “Escritor y periodista”. I el representant del règim sentencia: “O sea, reincidente”.
Reincident. Això fou Josep Martí Gómez. Un reincident de la lletra, sempre lliure i humana. Lliure, perquè Josep no admetia la censura ni el sectarisme cegador, fanàtic, irracional. I humana, perquè Josep sempre projectava una mirada pietosa quan escrivia d’allò del que quasi ningú escrivia: de delinqüents, d’atracadors, de marginats, de tantes persones sense nom a les que ell restituïa en la seua dignitat com a humans. Això el va convertir en el mestre de la crònica de successos, com brilla en aquell llibre fabulós signat per ell que és Amor y sangre en La Oficina
El temps passa, va passant. Ja fa un any d’aquell dia trist de febrer en què semblava que Josep se n’anava per sempre. Però Josep torna. Sempre torna. Torna la seua veu quan trobe un llibre interessant i recorde –quasi escolte, m’atreviria a dir– la seua veu singular a través d’Els Ports Ràdio recomanant-nos bones lectures. M’imagine conversant amb ell, mentre ens sobrevola l’ombra de Sergi Besser, sobre un autor grec que he descobert recentment. Theodor Kallifatides, li diuen. Ara li llegiria un passatge en qüestió. Aquell que diu: “Me criaron en los tiempos más difíciles que la Grecia ha tenido que vivir. La desastrosa guerra contra Turquía en 1920 dio lugar a que un millón y medio de griegos se vieran obligados a abandonar Turquía con nada más que la ropa que llevaban”.
Això mateix que narra Kallifatides li va passar a Josep. Ell havia nascut en una casa del carrer de la Sabateria de Morella. Any 37. Plena guerra. Després vindria l’exili familiar, l’oblit, el desarrelament forçat. Però més tard encara –perquè la Història mai acaba ni res està escrit–, els morellans vam recuperar a Josep. Acompanyat per la sempre estimada Maria Elena, tornava cada volta més per Morella. I, a poc a poc, va anar retrobant el sentiment de pertinença a una terra que les cicatrius de la guerra –com al mateix Theodor Kallifatides– li havien furtat.
Fou un immens honor que acceptara ser pregoner del Sexenni. Eixe va ser un moment simbòlic per a la seua tornada a Morella en els darrers temps. Com un morellà més. Un morellà il·lustre que havia estat la veu del tancament d’Hora 25. Que ens havia acompanyat en el A vivir que son dos días. Que havia escrit a El País, La Vanguardia, El Periódico o Mediterráneo. Que havia exercit de corresponsal a Londres. Que segurament fou el millor reporter de la premsa espanyola del seu temps. I que, com a bon reincident, mai va deixar la lletra lliure i humana.
El seu llegat perviu en el cor de tanta gent com l’ha estimat. També en una humil cadira de Canyero. Allà compartia els plaers importants de la vida. Allà fixava les seues coordenades de la decència. Allà deixava entreveure a quines banderes no renunciava –com la de no tindre cap bandera, si exceptuem la bandera perica de l’Espanyol–. Ara, eixa cadira porta una senzilla placa amb el seu nom inscrit. La cadira de Josep Martí Gómez. L’home que va demanar que en el seu funeral sonara «Jo vinc d’un silenci». Eixa cançó que parla de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes. Com ell va fer. Eixe himne de gent sense místics ni grans capitans que viuen i moren en l’anonimat. Com ell va fer. Eixe poema que, potser de manera inconscient, li recordava que qui perd els orígens, perd identitat. I ell, eixos orígens, de manera reincident, a Morella els va retrobar. Per això Josep Martí Gómez sempre torna. Per això Josep sempre tornarà.
Ximo Puig