Diu Bob Dylan que la resposta està en el vent. I hui té raó. En esta antiga estació de Benalúa, on encara sura en el vent l’emoció humana de tants adéus i benvingudes, de tants anhels i esperances, celebrem un viatge: el nostre viatge constitucional. I ho fem ací, a Casa Mediterráneo, una àgora que uneix als habitants d’este mar que fa 50 anys Serrat va convertir en himne: el Mediterrani.
Hui commemorem un acord: la voluntat de deixar arrere la dictadura. El desig de conviure i progressar junts en el marc més avançat de drets, llibertats i garanties de tota la nostra Història.
Els espanyols hem tingut 8 Constitucions en dos segles. I cadascuna ha sedimentat aportacions a l’imaginari comú. La Constitució de 1812 va entregar la sobirania a la Nació. La de 1869 va concedir la llibertat de culte. El projecte federal de 1873 enaltia la diversitat de “les Espanyes” en una federació. La Carta Magna de 1931 va reconéixer el vot a les dones. I l’actual Constitució de 1978 va ser la primera votada pel poble espanyol. Este, hui, és el nostre punt de trobada. La nostra casa comuna.
Hay una letra que conforma la Constitución: sus palabras. Lo que dicen. Y entre ellas, entre sus 18.000 palabras, brilla una que solo aparece una vez. Solo una. Es “Ciencia”. ¿Cómo es posible que solo miremos a la Ciencia cuando nos asomamos al precipicio?
La Ciencia –de nuevo ahora– nos ha salvado con las vacunas. Nos ha salvado la vida. Nos ha salvado del colapso. Ha salvado nuestros derechos y libertades. Por tanto, es razonable reconocer la contribución esencial de la ciencia al progreso social y comprometernos a situarla en una agenda superadora de cortoplacismos.
En las páginas de la Constitución, aparte de una letra, late un espíritu. Y responde a dos actitudes. Una es la virtud de dialogar, de ceder y de acordar, demostrada en la Transición por la política y sus representantes.
¿Seríamos hoy capaces de alcanzar tantos acuerdos? Y si creemos que no: ¿por qué? ¿Qué estamos haciendo mal?
Dijo Max Aub: “Los españoles somos grandes cuando somos cien; más, nos entrematamos”.
La polarización política nos debilita. La polarización nos incapacita para responder a estos tiempos disruptivos. El espíritu constitucional –su Cultura del Pacto– orienta la receta: menos polarización, mejor convivencia en la diversidad y más respeto.
La segunda actitud que permea nuestra Carta Magna es el principio de confianza federal. Esa lealtad constitucional que lleva a cada parte a tener en cuenta sus intereses, los intereses del conjunto y los intereses de las otras partes. Sin egoísmos. Sin aventuras en solitario. Con sentido de Estado.
Así se hizo la Constitución. Y así debe perfeccionarse nuestra convivencia: en lo social y en lo territorial.
En lo social, hay dos artículos que no pueden quedarse en el papel.
Primero: que todos los españoles tienen derecho al trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia. El trabajo, en condiciones dignas, es la prioridad para una sociedad de personas libres, de mujeres y hombres autónomos, de abrazo a los mejores valores.
Y segundo: el mandato constitucional que promueve la igualdad de oportunidades. La desigualdad es el corrosivo de nuestro tiempo. Y hay que combatir sus tres expresiones más nocivas: el machismo, la precariedad y el fanatismo.
Como ha cantado Sole Giménez: “Merecer la vida no es callar ni consentir tantas injusticias repetidas”.
También en lo territorial es el momento de transitar hacia un “aggiornamento” del modelo autonómico. Primero: reforzando el papel de las comunidades en la gobernanza de España. Segundo: repartiendo los recursos con suficiencia y equidad comuna nueva Financiación inaplazable. El Gobierno dio el viernes un paso decisivo hacia adelante, que valoramos. Ahora, propondremos con argumentos, mostraremos voluntad de acordar, orillaremos el frentismo, invocaremos la confianza federal.
Y tercero: cosiendo las heridas territoriales abiertas. Las visibles y las invisibles.
Ni España es Madrid, ni caben los independentismos, ni la periferia es Segunda Divisón. Es muy fácil: o España es de todos, o España no será.
Y para conseguirlo, señoras y señores, tampoco hay atajos. Es el mismo lema de Europa: “Unida en la Diversidad”. De la Europa que emergió de las guerras -un continente lleno de odio, sangre y cenizas- surgió la firme voluntad de convivir y levantarse. De avanzar. Desde el convencimiento de que la diferencia es un puente, no una barrera.
Ese es el espíritu mediterráneo. Esa es la esencia del autogobierno valenciano, ya en vísperas del 40 aniversario.
Els valencians vam perdre l’autogovern a les planures d’Almansa. Aquella derrota militar comportà la supressió dels drets i les llibertats forals. Tanmateix, a Almansa no va morir ni la nostra llengua, ni la nostra identitat, ni el nostre desig per continuar junts.
L’autogovern valencià va ser reivindicat pels il·lustrats del segle XVIII, pels romàntics del XIX, pels impulsors de la Renaixença, pel primer valencianisme del segle XX i pels demòcrates de la Transició.
Perseverança. Eixa és la paraula que resumeix la nostra actitud des del 1707 per tal de recuperar un autogovern que és veu plural i diversa del poble valencià. Un autogovern que, allunyat d’essències identitaristes, contribueix al benestar, a la igualtat d’oportunitats i al desenvolupament social i cultural de la Comunitat Valenciana.
Ara, el 40 aniversari de l’Estatut ha de servir perquè la Generalitat guanye noves fronteres. En els mapes i en les ments. Perquè ens uneix allò fonamental: el propòsit compartit de progressar d’una manera sostenible, inclusiva i justa.
Recordem a Ramón Muntaner i la seua metàfora de “La mata de jonc”. Va escriure Muntaner: «La mata de jonc té una força tal que, si tota la mata lligueu amb una corda molt forta, i tota la voleu arrancar, vos dic que 10 homes, per molt que tiren, no l’arrancaran. Però si lleveu la corda, de jonc en jonc, la trencarà un xiquet de huit anys i cap jonc quedarà».
Junts som més forts que per separat. Si respectem cada jonc i seguim units, la mata romandrà forta davant les adversitats i potent per als desafiaments.
Senyores i senyors, la resposta a les nostres inquietuds es troba en la Ciència, en la Raó i en el Cor. Això personifiquen les persones distingides hui. La Constitució només esmenta la paraula “Ciència” una vegada. Però consagra el dret a la vida, la protecció de la salut i la promoció del progrés. I això, sense ciència, és inviable.
Hui guardonem a tres savis. A tres símbols de la ciència valenciana que contribueixen a eixe mandat constitucional. Dos investigadors i una investigadora que lideren la ciència espanyola des dels nostres laboratoris. Des d’Elx, Bonrepòs i Mirambell i Moncofa. Des de la Universitat d’Alacant, la Universitat Politècnica de València i l’Hospital Clínic.
Del seu treball ja parlen els seus mèrits. De la seua personalitat admirem les seues paraules.
Avelino Corma, que podria treballar en qualsevol lloc del món, va decidir fer-ho ací. Ell va explicar la raó: “Havia viscut de moltes beques i volia tornar-li al meu país tot el que m’havia donat”.
L’ètica de Francisco Martínez Mojica es resumeix en una frase seua: “Las acciones individuales importan. Pero solo dan lugar a grandes logros cuando equipos de personas abnegadas aúnan esfuerzos”.
I Anna Lluch, que ha entregat la seua vida a la sanitat i a la investigació sobre el càncer, va compartir una vegada el seu major somni: “Somie que algun dia puga dir a totes les meues pacients, i no només al 70 o al 80%, una frase: vos podeu curar”.
Gràcies als tres per la vostra contribució, per la vostra lliçó humana i per la vostra actitud exemplar.
Gràcies també a les 11 entitats que formeu la Plataforma Sense Llar de la Comunitat Valenciana. Esta aliança entre el rostre més humà del cristianisme i l’ètica solidària de la cooperació és la nostra mata de jonc més necessària, més urgent i més imprescindible: la que uneix forces pels més vulnerables.
El vostre esforç ens obliga a reaccionar amb major eficàcia davant la pitjor exclusió social: no tindre una casa on viure amb dignitat un lliure projecte de vida. La vostra mirada desprén els millors valors d’humanitat. El vostre exemple ens interpel·la, ens convoca a la causa més justa.
Señoras y señores:
Hoy es el Día de la Constitución: nuestra bandera más útil. Hemos viajado mucho para llegar hasta aquí. Recuperemos ese espíritu que alienta lo mejor de nuestra vida en común.
Cuando estaba en juego la democracia, pudimos. Ahora que está en juego la salud y la recuperación, tenemos que volver a poder. Aportemos cada uno lo mejor.
Y que nos inspire la voz eterna de Almudena Grandes, hija predilecta de la dignidad, cuando escribió:
“Con el tiempo comprendí que la alegría es un arma superior al odio, las sonrisas más útiles que los gestos de rabia y desaliento”.
Muchas gracias.
Casa Mediterráneo, Alacant, 6-12-21