Valencianes i valencians:
Veníem d’un silenci antic i molt llarg.
Un silenci que feia callar la nostra llengua, la nostra cultura, la nostra identitat.
Eixe silenci es trencà.
L’Autogovern democràtic –aconseguit fa 40 anys– ha generat un marc de llibertats, drets i convivència. Ha permés 5 milions de formes de ser valencià. Sense renúncies. Sense exclusions. Apreciant la diversitat.
Generacions de valencians exigírem –junts– l’Estatut. A les fàbriques i als carrers, a les escoles i als ajuntaments. I ho vam fer realitat. Ser nosaltres mateixos. I ser-ho, per fi, en llibertat.
Per guanyar l’Estatut del ‘82, els valencians i les valencianes vam prendre partit. No vam ser indiferents. Ni al nostre passat comú ni a allò que uneix als pobles: tindre un propòsit compartit.
Ara, 40 anys després, també prenem partit. No som indiferents al dolor d’una guerra a 3.000 kilòmetres de casa. Perquè, davant la barbàrie, l’equidistància és complicitat. I per això acollim als refugiats d’Ucrània amb els braços oberts. Sentim el seu dolor, admirem la seua resistència i compartim l’esperança de la pau.
Benvinguda, Margarita.
No som indiferents a les greus dificultats que la inflació està provocant en les famílies valencianes i en les empreses. I, per això, exercim, amb responsabilitat plena, les competències autonòmiques. Perquè la Generalitat està al costat de la majoria social. Amb lleialtat al poble valencià.
No hem estat indiferents al fang d’Orihuela, a les flames de Bejís o a les cendres de la Vall d’Ebo. I per això patim al costat dels qui pateixen. Per això ajudem als qui més ho necessiten. Perquè viure és prendre partit.
Enguany, els pitjors fantasmes del passat han estés un núvol negre a tota Europa. Fanatisme – Guerra – Incertesa.
I davant les dificultats, emergeix un perill: Recloure’s en la nostàlgia. Posar-se al recer d’un passat enyorat. D’un temps idíl·lic que mai va existir.
Tanmateix, ací sabem bé que aquells passats —les nostres “llargues nits”— no eren millors. I la perspectiva que dona el desplegament de l’Estatut és rotunda.
40 anys després, som un milió i mig més de valencians. Tenim 5 voltes més titulats universitaris, i quasi el doble de dones treballant.
40 anys després, assegurem el dret a la dependència, tenim 26 hospitals i 2.000 centres educatius.
Ha estat enorme la transformació de la CV. L’Autogovern ha sigut una palanca de progrés, una garantia de drets, un instrument útil per a viure millor.
Eixa és la base del nostre Estat del Benestar. La nostra Senyera Social.
També hi ha una dimensió econòmica que amplifica la força de l’autogovern. Un exemple és suficient: fa 1 any i un dia –el 8 d’octubre passat–, la Generalitat enviava una carta a Volkswagen. Preníem la iniciativa. I oferíem el nostre territori per crear treball i oportunitats.
Eixe esforç ha obtingut resultats. I avui tenim, ací, la major inversió industrial de la història d’Espanya.
Una decisió presa a Alemanya, amb suport europeu i espanyol, però impulsada des de la C. Valenciana.
Per tot això, en este 9 d’Octubre no cap la nostàlgia. Avui tenim el deure de seguir el camí iniciat fa 8 segles. El camí redreçat –democràticament– amb l’Estatut d’Autonomia.
Ara volem projectar-nos al futur. Des d’allò que aspirem a ser. Des d’allò que podem arribar a ser.
I en este moment s’imposen dos mirades per al nou horitzó de la C. Valenciana.
La primera és el respecte. La C. Valenciana no és una Societat Anònima. No. Som una Societat de Respecte. De respecte al diferent. De respecte a cada territori. De respecte a qui no pensa igual.
Com deia Joan Fuster: “Tots, si arribem a tindre raó, la tenim a mitges”.
Una Societat de Respecte supera les individualitats. Així es constata en els pitjors moments. Ho hem viscut en la pandèmia: ningú se salva a soles Ara, davant la inflació, ningú ha de quedar al marge.
L’Autogovern es legitima, cada dia, amb la seua utilitat. I ara és l’hora de donar suport a la majoria social. Hem de combatre l’exclusió social, i la millor manera és la plena ocupació. Perquè volem ser un país de treballadors, d’autònoms i emprenedors d’empresàries i professionals. De gent que viu del seu esforç, del seu treball. Així garantim la base del respecte: amb esforç compartit.
Això és l’Estat del Benestar: justícia fiscal, justícia social.
La segona mirada per a este temps és l’acord.
Quan Jaume I entrà al nostre Regne, segons conta la seua “Crònica”, recordà un refrany que diu així: “Qui no da ço que dol, no pren ço que vol”. És a dir: “Qui no dona allò que li dol, NO rep allò que vol”.
És una metàfora de la generositat i l’esperit deliberatiu de l’economia, de la política i de la vida. Parla de la necessitat de transigir límits que fronteritzen la convivència. Ho hem comprovat al llarg de la història: pactar no és trair. Pactar és avançar.
Però acordar exigeix voluntat.
La voluntat del diàleg social, que mantenim viu amb patronal i sindicats i que urgeix un pacte de rendes.
La voluntat del Diàleg d’empresa, amb grans acords com el que ha assegurat la continuïtat de Ford a la C. Valenciana. (Gràcies Dionisio; Gràcies Carlos).
La voluntat del Diàleg polític, amb l’Aliança contra la Inflació que este mes forjarem amb diputacions i municipis.
Ara, a Espanya, necessitem “donar tots” per a “guanyar tots”. Per a sanar fractures amb el millor remei: respecte.
Per tant: és raonable que no s’acorde un finançament just per a tots els territoris? És raonable que no es pacte una fiscalitat que evite el dumping? És raonable que no es concerte una acció conjunta per la sostenibilitat i l’autonomia energètica?
Són imprescindibles uns Pactes Autonòmics de segona generació que actualitzen l’Estat Autonòmic. Un “reset territorial”, per una Espanya justa i polifònica que no ofegue el potencial valencià, amb finançament just, condonant el deute lligat a l’infrafinançament i amb cogovernança eficient.
Acord, unió i interès general.
Senyores i senyors: els premiats d’avui desperten eixe esperit col·lectiu. Més enllà dels vostres èxits, sou dignes d’admiració pels valors que encarneu.
La resistència del poble d’Ucrània (i la humanitat del poble valencià que l’ha acollit).
La sensibilitat feta art de Manuel Vicent, Rafa Lahuerta i Pilar Dolz.
El talent de Sole Giménez, Mateu Lahoz, Anna Gómez i PLD Space.
La responsabilitat dels Sindicats dels serveis públics valencians (Gràcies Luis, Juan, Daniel i Vicent).
El diàleg en Ford, i el del Fórum Citrícola Valencià, guanyant la batalla a Brusel·les. La rebel·lia de Dolores Cortés i Ofelia Vila en un món d’homes, i de la Cooperativa de Viver front al despoblament.
El coratge de Avapace i de Carlos San Juan.
La professionalitat dels periodistes que han contat l’autogovern. (Gracias Jesús, Paco, Pirula, Vicente y José Mª)
La força de Magüi Mira i Iván Pastor.
La passió que mouen el Elche CF, el CD Castellón i l’Hércules.
El rigor de Carmen Nájera, Pre-Textos i l’Associació de Gestors Esportius.
La consciència de Funcotex i Diseños Medi.
I l’emoció de les arrels del “Pigat” i de Fermín Pardo.
Gràcies, a cadascú de vosaltres, pel vostre exemple. Per la vostra aportació a esta terra. I pel major dels atributs: la vostra humilitat.
Senyores i senyors: a la fi, som el que hem estat i el que serem. Ens recomforta la inspiració d’aquelles persones que han sobrepassat el temps.
Vull recordar-ne a tres.
Ascensión Chirivella no es va ressignar i li va guanyar el “pleit” al seu destí. Fou la primera advocada d’Espanya. Tots la miraven amb recel, per dona. Però ella mirava el demà, per pionera. La seua memòria ens obliga a enderrocar muralles injustes per a les dones de totes les edats. Igualtat real.
Enric Valor va assumir la veu d’un poble. La llengua d’un poble. L’ànima d’un poble. Va desafiar a la censura en vida. I ara supera a la ignorància amb un llegat de paraules, estima i rondalles.
Miguel Hernández necesitó poco para ser inmortal. Una colilla de lápiz, un pobre cuaderno y un libro prestado en su bolsa de pastor.
Miguel vivió, luchó, soñó. Y cuando vino la infamia, cuando vino la cárcel, cuando “por doler le dolía hasta el aliento”, cuando lo separaron para siempre de su esposa y de su niño, cuando ocurrió todo eso, nunca se apartó del camino ni dijo “no puedo más, aquí me quedo”.
En su hora más difícil, defendió la justicia frente al odio.
En su hora más aciaga, reivindicó la libertad y cantó al amor.
Por eso, en Miguel Hernández residirá siempre el alma de la dignidad que esta mañana abrazamos.
Valencianes i valencians: hui, 9 d’Octubre, complim 784 anys junts. Amb la fortalesa de 40 anys d’autogovern democràtic. Amb la confiança en nosaltres, els valencians. I amb la lliçó que ens deixà Miguel: ante la adversidad, “dejadme la esperanza”.
Moltes gràcies.