Pensament polític
«Aquell dia, al col·legi dels escolapis de Morella, el pare Antoni Tort, d’Igualada, ens va deixar a tota la classe sense la pel·lícula que anàvem a vore: Río Bravo. Jo tenia 14 anys. Indignat per allò que considerava un fet discriminatori, vaig escriure a la pissarra una paraula: “Justícia”. Sense saber-ho, fou el meu primer acte polític.
La conseqüència immediata va ser que em vaig emportar una sonora bufetada del sacerdot i un càstig. La part positiva és que el càstig era escriure una redacció totes les vesprades en acabar l’escola. La vaig dedicar al conflicte d’Irlanda del Nord, i aquell treball em va descobrir dos coses. D’una banda, la meua vocació periodística. D’altra banda, una realitat terrible: els perills de la divisió. Vaig aprendre que una societat dividida era capaç de produir la mort entre veïns, entre antics alumnes d’escola, o entre companys que boxejaven junts a un gimnàs. Allò va impactar en la meua ment adolescent. I aquella lliçó sempre m’ha acompanyat. En la vida i en la política.
Vivim en societats diverses, no monolítiques. Una de les grans errades és voler uniformitzar una societat diversa. I una de les grans estupideses és arraconar a qui no encaixa en el prototip ideal d’aquells que proclamen la seua hegemonia uniformitzadora. Eixa actitud –la faça qui la faça— és sectarisme, dogmatisme, totalitarisme. Eixa actitud erosiona la convivència. I és contraproduent. Com diu Maria Zambrano, «tot extremisme destrueix allò que afirma».
Per això, en este moment on alguns enalteixen murs i caven trinxeres, cal reivindicar el pensament essencial que ha guiat la meua presidència. És el següent: Qui no és capaç d’entendre totes les mirades d’una societat diversa, qui no és capaç de respectar la polifonia de veus d’una societat plural, és impossible que la governe bé. Mai el problema és la diversitat. El problema és la mirada sobre eixa diversitat. Ho va resumir, precisament, el polític nord-irlandés John Hume, quan li donaren el Nobel de la Pau: «La diferència no és una amenaça. La diferència és natural. La diferència és l’essència de la Humanitat».
Eixa és la base per assegurar una bona convivència. La Comunitat Valenciana és una terra diversa. Ho som en l’àmbit territorial. Una terra on més de 500 quilòmetres de costa conviuen amb muntanyes emblemàtiques com el Penyagolosa, l’Aitana, la Serra d’Irta o el Montgó. Una terra on comença l’horta i acaba el secà. On les grans ciutats com València, Alacant, Elx o Castelló disten a penes una hora de les terres despoblades de la Serranía, el Maestrat o l’Alt Millars. Som també una terra culturalment diversa. On llengües germanes conviuen en harmonia. On habiten persones originàries de 183 països que són tan valencianes com les nascudes entre el Sénia i el Segura i que conviuen amb respecte. Una terra que ha assimilat el solatge cultural dels diferents pobles que l’han habitada: dels ibers als musulmans, dels romans als cristians.
Som una terra diversa en orígens, paisatges, llengües, gèneres, orientacions sexuals, ideologies i identitats. I eixa àmplia varietat, que he pogut apreciar en els 2.930 actes en els que he participat com a president, és la nostra gran riquesa.
He comprés, en tot moment, que a la nostra terra hi ha cinc milions de formes distintes d’entendre la vida, una per cada valencià i valenciana. Eixa pluralitat, no hi ha dubte, és un valor afegit. I front a fanatismes del passat que ara malden per ressuscitar, som –i hem de continuar sent– una terra d’igualtat. Una societat que preserve la convivència des de l’element central que ha inspirat estos anys de govern: el respecte. La Comunitat Valenciana, una societat de respecte.
Quan vaig arribar al Palau de la Generalitat, a l’estiu de 2015, obrírem junts una nova etapa per al poble valencià. No oblide els rostres de les víctimes del metro ni el seu abraç ple de sentiment. No oblide la manipulació informativa servida en sessió contínua. Les retallades, els copagaments socials, l’exclusió sanitària dels nous valencians. Els 300.000 treballs destruïts en huit anys. Els milers de joves que emigraven. El menyspreu al valencià. La divisió social.
No oblide res de tot això.
Al juliol del 2015 va començar un altre temps. Un temps marcat per la reparació, la reconstrucció i el renaixement. La reparació dels drets perduts. La reconstrucció ètica, social i econòmica. I el renaixement de la Comunitat Valenciana. Han estat els eixos fonamentals. I tot això, presidit per un sentit de societat. Un sentit comunitari.
Front a l’individualisme –que és egoista i ineficient, que genera egocentrisme i alimenta conflictes, que ja va quedar desacreditat amb el fracàs neoliberal i amb l’evidència palmària de la pandèmia–, la societat.
Front al “sálvese quien pueda”, un projecte de majoria social”.
Front al sectarisme, una Societat de Respecte. És el gran antídot contra l’àcid corrosiu del nostre temps: la desigualtat, que és el material inflamable on pren el populisme. I és ahí on cal actuar amb aquella paraula escrita amb dits infantils en una pissarra vella però mai oblidada: Justícia».