És Diumenge de Resurrecció i la poesia, després del despertar del llarg dissabte, ha canviat d’estat. Perquè a Pep sempre l’imaginaves allà, a la Drova, el seu refugi a cel obert. Ara el saps en un altre lloc. El cel? Qui sap. Els llibres, això segur. Per això obris el vell volum de Destino. Verd per fora, tipografia vuitantera a la coberta, un segell –Premi Josep Pla 1981– que el va catapultar al lloc que mereixia. És El cingle verd, de Josep Piera. La poesia feta prosa. Hi ha algunes pàgines marcades. Com aquesta, que parla de la llibertat. La llibertat, diu Piera, no comporta cap despulla del passat, cap renúncia a allò viscut, cap trencament amb els records. Ben bé al contrari, diu el poeta. I des d’ahí, des de la terra de paper que ell sempre habitarà, continua parlant-nos Pep. I ens diu que ser lliure és no negar-se davant cap oferiment plaent, davant qualsevulla sensació desitjable. Que ser lliure és aprofundir el temps, l’instant de cada instant, amb somnis i projectes, amb records i pensaments, amb estimes i contactes. Ens diu que ser lliure és soltar el sentiment d’aquelles lligasses cruels que l’empresonen. I caminar. I saber aturar-se quan crida afectuós el paisatge.
Ens diu Pep, en esta melancòlica vesprada de Pasqua, que ser lliure és quedar-se delerosament sol davant l’entorn, com tantes voltes va estar ell a les pàgines d’este diari. Sol davant les ignomínies lingüístiques i les traïcions culturals a un poble que ell tant ha estimat. Sol davant l’individualisme que forada una vida comunitària. Sol davant les renúncies a un món més just i sensat. Tanmateix, hui no vull buscar al Piera més cívic. Preferisc recordar al poeta total –líric, sensorial, reflexiu, viatger, narratiu– a qui vaig tindre l’honor de lliurar la Distinció al Mèrit Cultural el 9 d’octubre del 2021. Cultural en el seu sentit més pur. Perquè Piera ha estat un pont mediterrani entre les distintes ribes del nostre mar. Les ribes geogràfiques –Grècia, Itàlia, el Magrib– i també les ribes temporals d’aquells poetes de l’antiga Balansiya que la seua veu ens va permetre conéixer. Llegir a Piera –escoltar-li el seu riure, tant de la Safor, tan valencià– és banyar-se en un Mediterrani lluminós. El Kavafis de la Drova? Ell s’haguera rist per dissimular la importància que li donava a la cultura, a l’escriptura, a eixe silent esclat d’humanitat que és la poesia.
Fa un parell d’anys li vaig escriure una carta a Marifé, companya inseparable de Pep, per agrair-li tot el que encara feia per la llengua. Em pregunte –admirat i agraït– com han sacrificat tant pel valencià Pep i Marifé? Potser només s’entén girant la pàgina d’El cingle verd. Escriu Josep Piera: “Ser lliure és aprendre les maganxes amb què vèncer la por”. Això és el que Pep ens ensenya. Això i un regne de llibertat i memòria compartida. Uns llibres per seguir subratllant. Caminar.
Ximo Puig, Levante-EMV, 6-4-2026
https://www.levante-emv.com/opinion/2026/04/06/piera-lliure-caminar-128775094.html