Valencianes i valencians:
“Veles e vents han mos desigs complir”.
Això escrivia Ausiàs March fa 600 anys. Això sentim nosaltres hui: el desitjat final d’un llarg viatge.
Hui cel·lebrem el 9 d’Octubre més esperançador de la història recent.
Un punt d’inflexió.
En este any i mig inacabable, hem demostrat una fortalesa com a poble que mai abans havíem vist.
Els valencians havíem superat guerres, invasions, crisis i desfetes naturals. I de sobte, quan ningú ho esperava, un virus ens situà davant de la pitjor adversitat. Confinats a casa. Amb els carrers buits. Les escoles tancades. I la incertesa del “què passarà”.
Què passaria amb la Salut. mb la Família. Amb el Treball.
I a pesar de tot, els valencians hem resistit.
Ningú esperava el dolor de perdre a tants veïns, tants amics, tants familiars.
Però hem resistit.
No ha fet falta “sang, suor i llàgrimes”. (Que també). Hem resistit des de la serenitat. Amb trellat, sacrifici i solidaritat. Afrontant cada obstacle. Mantenint la convicció. I sabent que la vida sempre s’obri pas.
És així com hui donem pas a “una nova vida”.
Hem protegit al 90 % de la població vacunable. Gràcies a la ciencia, a l’enorme civisme de la ciutadania. i als equips de vacunació, hui condecorats amb la més Alta Distinció.
Més de 2.000 sanitaris han vacunat a 4 milions de valencians.
És una proesa humana, cívica i professional.
La vacunació ha estat la nostra victòria.
En cada vacuna hi havia ciència i Europa. En cada vacunador, servei públic i humanitat. En cada vacunat, maduresa i solidaritat.
Este temps difícil deixa una conclusió:
La societat valenciana ha tingut consciència del moment històric.
Teníem un propòsit compartit. El més gran de les nostres vides. I hem estat a l’altura. Mai havíem sentit tant d’Orgull valencià. I jo mai sentiré un agraïment tan profund a cada valenciana i valencià.
Així amaneix este dia, llargament esperat. Sempre ho vam dir: Les mesures necessàries, però ni un dia més del necessari.
I fins ací han arribat. Este 9 d’Octubre és el primer dia d’una “nova vida”.
S’ha acabat el temps de les restriccions generals. Conviurem amb el virus. Però no estarem dominats per ell.
Eixa etapa queda arrere. I ara comença la Normalitat Millorada amb les lliçons apreses. Ciència, Estat del Benestar i Unitat.
Senyores i senyors: la Història ens dona senyals.
Enguany commemorem els 500 anys d’un moviment sense precedents: les Germanies.
Les classes populars de les viles i ciutats valencianes es van unir per a demanar més justícia, major participació en la vida pública, i una riquesa millor repartida.
Aquell episodi ensenya que el poble unit, amb germanor, és sempre més fort.
Que no intenten dividir-nos ni enfrontar-nos. Ara seria més que un greu error.
Les Germanies deixen un altre llegat. El clam habitual dels agermanats era una paraula: “Justícia!”. Eixa és la causa de la Via Valenciana.
El treball conjunt d’estos anys, especialment dels últims 18 mesos, ha posicionat la Comunitat Valenciana com un territori referent a Espanya.
Hem deixat arrere l’estigma de la Corrupció que tant ens perjudicava. I entre tots, hem revertit la imatge distorsionada que ens havia embrutat.
Hui som una Veu respectada.
Respectats com una Comunitat que ha gestionat la pandèmia amb rigor. Que ha posat el Trellat per damunt dels “trellats”. Que ha situat al debat la seua prioritat: la urgència d’un finançament just.
Una Comunitat que forja Aliances superadores de partidismes. Que tomba murs i estén ponts. Que prima la gestió front al soroll. Que propicia estabilitat. Que impulsa a Europa l’alliberament de les patents de la vacuna. I que abandera una concepció d’Espanya plural i diversa com és en realitat Espanya.
Per això, avui, des d’esta posició constructiva, elevem el clam dels agermanats i demanem justicia: en finançament, front al “dumping” fiscal i per descentralitzar institucions.
Perquè volem que Espanya siga un marc de convivència sana i de progrés útil.
La Comunitat Valenciana té un doble objectiu: d’una banda, que Espanya ens ofrene allò que ens correspon. I d’altra banda, liderar una Espanya més justa, una Espanya millor.
Per això treballa esta societat.
Mai deixarem que ens envien al racó dels provincians.
La Veu Valenciana estarà present. Des de la raó, la fermesa i la lleialtat.
Senyores i senyors: la Història envia altres senyals.
Estem en vespres de commemorar els 40 anys del primer autogovern democràtic.
L’Estatut ens va retornar part d’allò que els camps de batalla i les dictadures ens havien furtat.
Els valencians –i sobretot les valencianes– per primera volta decidiren les seues Corts, el seu Consell, i les seues Lleis.
Avui –amb perspectiva suficient– valorem l’avanç que ha significat l’autogovern.
La pandèmia ho ha visibilitzat. Ha estat la gran prova de foc, i l’hem superada.
Amb les decisions difícils, amb les solucions, i amb la vacunació, l’autogovern ha eixit enfortit.
Senyores i senyors, ha arribat l’hora d’una “segona transició territorial” de l’Espanya autonòmica.
Instem a uns nous pactes autonòmics, des de la confiança federal que mira per ú, pels altres i pel conjunt.
Aprofitant un Govern d’Espanya més sensible amb la diversitat i assegurant el dret a la diferencia sense diferència de drets.
I això, que val per a Espanya, val també per a la Comunitat Valenciana.
La resposta la trobem alçant la mirada.
Les pintures d’este Saló de Corts mostren la millor tradició del “pactisme valencià”.
Eixa actitud de diàleg i d’acord és hui també la solució.
Avui, a les portes del 40 aniversari de l’Estatut, marque un repte per a l’autogovern valencià: “Estirar” la Generalitat a les terres més allunyades d’este Palau, que enguany compleix 600 anys.
Cap país és la seua capital. Cap país és només el seu Govern central. Tampoc el nostre.
Per això, és hora d’acurtar distàncies amb totes les comarques d’Alacant, de Castelló i de València.
“Estirar” la Generalitat políticament, econòmicament, emocionalment.
Es la lección que nos dejó la Vega Baja después de la DANA. Para coser se necesita hilo y aguja. Es decir: recursos y voluntad.
“Unir desde la diversidad”. Ésa es la Nueva Frontera del autogobierno: Tender más puentes –también– dentro de nuestra Comunitat.
Apreciando cada mirada. Apreciando cada singularidad.
Senyores i senyors: iniciem el temps de la recuperació. Una “vida nova” que ha d’acabar amb velles desigualtats. I el remei és la Justícia, com demanaven els “agermanats”.
Per a les persones sense treball. i per als “treballadors pobres” que NO poden independitzar-se, que NO poden formar una família, que NO arriben a final de mes.
La indècencia de la precarietat l’hem d’erradicar amb diàleg social.
Per a les dones que pateixen desigualtat, violència i discriminació.
Necessitem aïllar el fanatisme masclista que intenta fracturar el Consens per la Igualtat. El negacionisme irresponsable té greus conseqüències.
La joventut té dret a més oportunitats. Té dret a un horitzó d’il·lusió. Les persones majors mereixen sentir-se més acompanyades i valorades. Eixos són els dos puntals de la societat: les persones que ens han fet i les persones que ens faran.
Senyores i senyors: els guardonats d’avui representen les millors qualitats de la C. Valenciana.
L’emoció de Paco Roca, Josep Piera i Cristina Durán.
El carisma de Kempes i Cristina Mayo.
La resistència de Quico “El Guerrillero” i César Orquín.
La creativitat de Matilde Asensi i Javier Mariscal.
L’experiència de Radio València i el Servei de Publicacions de la Universitat.
La passió de Juli Mira i Carme Portaceli.
La humanitat de Nueva Opción i Sant Joan de Déu
La defensa de les arrels d’Al Tall, Jan de Murla i Dani Miquel.
La diversitat de “Ploma 2”, Escena Erasmus i la Federació d’Scouts.
La força de Federico Félix, Lola Ochoa i Regina Monsalve.
La tenacitat de Dolores Corella, i Miguel Ángel Sanz.
La consciència d’Enercoop i Consolat de Mar.
L’esforç dels medallistes olímpics i paralímpics: Óscar, Pau, Carlos, Héctor, Míriam, Héctor i Iván.
Gràcies a cadascú de vosaltres per l’exemple que ens doneu, per la inspiració que ens transmeteu.
Senyores i senyors: hui és el 9 d’Octubre de l’esperança.
És el moment de creure. és el moment de renovar la confiança en nosaltres.
Així ho feien dos persones estimades que enguany ens han deixat.
Paco Cabanes “el Genovés” i Francisco Brines.
Tan diferents, tan iguals.
Els dos van desafiar al destí per complir un somni.
No eren els títols ni el reconeixement. Era jugar a pilota i escriure versos per a ser feliços i fer més feliç a la gent.
Amb voluntat i estima. Amb passió. No puc imaginar millor espill per al nou temps que anem a viure.
Valencianes, valencians: hui, 9 d’Octubre, complim 783 anys junts.
En 1238 vam nàixer.
En 2021 anem a renàixer.
El demà ens espera. I caminem, decididament.
Moltes gràcies.