Senyores i senyors, valencians i valencianes:
Este és el dia del poble valencià.
Ho és hui i ho serà sempre.
La Comunitat Valenciana és un projecte de futur.
Un projecte socialment avançat, innovador, inclusiu i modern.
Venim d’unes arrels profundes, d’una identitat política i cultural que podem constatar ací mateix al saló de Corts de l’antic Regne de València.
L’arquitectura institucional de la Corona d’Aragó es un bon referent històric de com podem estar junts des de la diversitat.
Venim també de l’exigència de l’autonomia, hui fa 40 anys, als carrers de València.
Fou un dia d’unitat, fou un dia de reivindicació, de diferents banderes, diferents idees i un objectiu compartit front aquells que volien limitar la pluralitat d’Espanya i marginar l’ambició d’autogovern dels valencians.
Venim d’eixos fets, venim d’una cultura comuna que “és allò que alça la mirada de l’home i el porta a descobrir l’horitzó”, com va escriure Rafael Chirbes.
Això, un horitzó compartit, és el 9 d’octubre.
Més que mai, esta data representa, hui, el valor d’estar units.
Units des de la diversitat.
Units per a reivindicar allò que som,
Units, sense donar instruccions de com ha de sentir la identitat cada u.
La unitat inclusiva és l’esperança que reivindique per a este 9 d’octubre.
Als valencians ens dol el que està passant.
Ens commou el trencament de la legitimitat democràtica constitucional.
Ens indigna la falta de ponts per considerar les raons dels altres.
Ens entristeix la fractura i l’enaltiment de la polarització.
Blasco Ibáñez, quan va interpretar l’horror del que es capaç l’home, va dir:
“La civilización es el afinamiento del espíritu, el respeto al semejante, la tolerancia de la opinión ajena”.
Eixa és l’essència de la democràcia: compartir-la en el cap i en el cor, en la raó i en els sentiments.
Hem de generar un patriotisme cívic on tenen cabuda totes les pàtries i les màtries, personals i col·lectives.
Els que estem al capdavant de les institucions tenim una responsabilitat fonamental.
La nostra primera obligació es no fer patir a les persones.
I, per això, cal reconstruir diàriament els consensos i evitar que els projectes polítics enfrontats dividisquen la societat.
Vull reivindicar per això la política.
La política que pensa en les persones, més que en la pròpia persona.
La política que es fa sense messianismes, sense dramatitzacions, sense excuses.
La política que els valencians, humilment, ja estem fent.
Des de l’estabilitat que dona credibilitat.
Des de l’honradesa que dona confiança.
Des de el diàleg que dona esperança.
La política dels xicotets passos que condueixen als grans canvis.
La política que fa eixe patriotisme cívic.
La política que comparteix les banderes sense exclusions.
Les banderes de la sanitat, de l’educació, de la cultura, de l’esforç, de la solidaritat, de la dignitat, de la concertació, de la iniciativa econòmica.
Eixes són les banderes que ens uneixen. Eixes son les banderes que donen sentit a un país.
La bandera de la sanitat universal que ha defensat la Plataforma d’afectats per l’Hepatitis C. I que han aconseguit superar una frontera de desigualtat.
Eixa sanitat que requereix de la investigació dels millors talents per avançar i a on valencians i valencianes estem representats en Maria Blasco i la lluita de tants científics contra el càncer.
La bandera de l’educació que garanteix la igualtat d’oportunitats i que mai arribaria sense la vocació de milers de mestres que donen en les aules valencianes dels nostres pobles i ciutats el millor d’ells mateixos.
Mestres com Ricardo Borrull, de qui hem aprés que ensenyar es el millor camí per a vèncer els prejudicis.
La bandera de l’educació que trenca fronteres, com fa l’Institut Confuci.
La bandera d’educar en valors tan present en la trajectòria de la mestra i activista cultural que és, encara hui, Didín Puig.
La bandera de la cultura que enalteix l’ànima ciutadana a través de la pintura social de Monjalés, ú dels artistes dels que ens privà molts anys la llarga nit del franquisme i que ara tenim ací i reconeixem con una de les llums que il·lumina, a través de la cultura, les foscors.
La cultura crítica a través de l’humor gràfic d’Enric Arenós, sempre disposat per defensar el valencià, per criticar els abusos de poder, per perseguir les utopies,
La bandera de la cultura a través de les mans entrecreuades de la pintura de Pepe Azorín, inspirades en Miguel Hernández, que també son les mans de tot el poble valencià retrobant-se en un espai fratern.
Eixa cultura pròpia i universal que es comparteix, com ha fet la Casa de Valencia en París, fundada per Amado Granell, el republicà valencià que encapçalà l’alliberament de París.
La bandera de l’esforç representada per l’esport i en esportistes com Emilio Estarlik o Marta Esteban.
Que representa Antoni Reig Ventura, “Rovellet”, ambaixador de la pilota, de l’esport d’un poble orgullós de reunir-se i compartir moments al voltant de la partida.
O en Ruth García, un referent per a tantes xiquetes que ja saben que no hi ha espais que no siguen per a elles.
La bandera de la solidaritat que ens ha llegat Amparo Moreno i continuen la Coordinadora de ONGs i el Fons Valencià per la Solidaritat, apropant la cooperació als nostres municipis i també als veïns del món.
Esta setmana, malauradament, noves pateres han arribat a les costes valencianes. Reitere al Govern d’Espanya l’oferiment d’esta Comunitat, una Comunitat hospitalària ara i sempre. Hospitalitat i dignitat per als refugiats.
Ningú no pot ser insensible davant la catàstrofe humanitària.
La bandera de la dignitat d’eixos homes que lluiten contra la violència masclista i constitueixen junt a totes les dones el coratge front la pitjor de les injustícies, la pitjor de les violències
La bandera de la concertació entre els sindicats i les organitzacions empresarials que ha representat Jose Vicente González, capaç de generar ponts socials, acords que ens fan caminar junts.
La bandera de la iniciativa econòmica que reflexa Silvino Navarro, mestre per a molts dels que han fet de les seues idees i projectes, empreses d’èxit.
O ara Nuria Oliver, que representa eixa voluntat d’innovació constant que ha de fer als valencians aterrar definitivament en l’economia digital.
La nova economia per a la que necessitem ambaixadors de la nostra terra a Europa com és l’EUIPO, l’agència europea més gran fora de Brussel·les, a la que reconeixem eixa nova distinció Lluís Vives.
Som europeus, som europeistes, i per això volem canvis a la Unió Europea. Més Europa dels ciutadans. Més Europa social.
Les banderes inclusives que ens uneixen, la bandera de la unitat, l’educació, la cultura, l’esforç, la solidaritat, la dignitat, la concertació, la iniciativa econòmica.
Eixes son les banderes que ens han de fer articular eixe nou relat d’Espanya que demanava Adela Cortina en un article, fa pocs dies, i que posava raons enmig d’una sobreexplotació d’emocions.
Efectivamente, Adela, las historias “tienen que unir sentimientos y razón, convencer con argumentos, y no sólo persuadir con recursos emotivos, deben llegar a la razón de las personas concretas, que es una razón, como dices, cordial.”
La raó cordial d’aquells que entenen amb solidaritat la seua relació amb la societat, amb la ciutadania.
Persones com Hortensia Herrero, que de manera altruista fan que el nostre patrimoni cultural i artístic estiga viu isiga font d’orgull dels valencians i tots aquells es que ens visiten.
Una iniciativa privada de mecenatge que situa a la societat valenciana en un nou paradigma de responsabilitat social. En una societat avançada.
La raó cordial, el sentiment plural, que representa com ningú Joan Manuel Serrat. El cantant que va difondre la poesia de Miguel Hernàndez, del que va dir fa uns dies que es podia “llegir cantant”.
Precisament Serrat es eixe cantant que es pot llegir quan l’escoltes, i entonà uns versos preciosos del nostre poeta:
“El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.”
75 anys després no li podem donar este premi, esta distinció a Miguel Hernández, però ningú millor per donar-la que a Joan Manuel Serrat.
75 anys després d’eixa injusta mort necessitem més que mai l’esperança.
Senyores i senyors:
En 1977 Espanya es trobava en un col·lapse profund, econòmic i social.
En eixe moment, sindicats, empreses i partits polític, deixaren a un costat el curtplacisme, el partidisme, foren conscients de la responsabilitat col·lectiva que tenien per garantir la democràcia, i utilitzaren l’instrument més poderós que hi ha per garantir la convivència: el diàleg.
Del diàleg nasqué l’acord i signaren els Pactes de la Moncloa, que permeteren estabilitzar l’economia i assolir les bases per construir la nostra democràcia social.
Ho feren quan pareixia impossible.
Ho feren quan Espanya estava molt pitjor que ara.
Ho feren quan van entendre que per damunt dels interessos de partit estan els interessos de país.
Hui, 41 anys després, en un context de gran dificultat, que hem de ser conscients, propose recuperar l’esperit de diàleg.
M’adrece a tots els presidents autonòmics per obrir un espai de reflexió per impulsar un nou Pacte de La Moncloa Territorial que estabilitze un nou model federalitzant i que, d’una vegada per totes, respecte les singularitats entre territoris, però que sobretot garantisca la igualtat entre els ciutadans.
Este procés de reforma, que ens ha de portar a un marc d’estabilitat, no s’ha d’entendre com un gest de feblesa davant ningú, sinó com la voluntat de desenvolupar un nou projecte d’Espanya.
És evident que entre les formacions polítiques tenim discrepàncies molt profundes, però crec honradament que és l’hora de buscar la trobada per tal de superar la crisi més greu de la nostra recent història.
Ja ho hem fet abans. I ho podem fer ara. I en el futur.
Senyores i senyors:
Enguany celebrem alguns dels fets que han contribuït a la construcció moderna del territori valencià.
Fa 35 anys del nostre Estatut d’autonomia, aprovat a l’any 1982, i l’any que ve serà el 40 aniversari de la constitució que va suposar la democràcia i l’autogovern.
En tots eixos moments, en tots eixos grans fets, els valencians hem estat lleials sense deixar de ser reivindicatius.
Eixa és l’actitud valenciana. La lleialtat reivindicativa.
Afrontem també així esta crisi, perquè la bona política és aquella que es fa de la mà del poble i de la mà de la paraula. Eixa política mai caduca.
Des d’eixa lleialtat reivindicativa, este 9 d’Octubre vull expressar la voluntat del poble valencià de formar part d’un projecte compartit, renovat, just i solidari.
És temps de solucions. El problema valencià ha emergit més enllà dels àmbits acadèmics i ministerials. És ben conegut ja el problema valencià i compartit per la nostra ciutadania.
Solucions, per tant, per a un infrafinançament i unes infrainversions que se’ns imposen simplement pel fet de ser valencians.
Solucions que no podem esperar més, perquè afecten a les persones, no podem esperar més perquè els drets no esperen.
Per tant, no defallirem en la demanda dels recursos que ens calen, i per això continuem apel•lant a la urgència de la reforma del finançament autonòmic.
I vull dir, un dia com hui, que els valencians no emmudirem.
Perquè una cosa és la prudència, i fins i tot la paciència, si observem voluntat de canvi. Però una altra ben diferent és baixar el cap. I això no ho anem a fer
Perquè com va escriure Ricard Blasco, quan era un jove de setze anys i participà ara fa 80 anys en el II Congrés Internacional d’Escriptors per a la Defensa de la Cultura: “Tenim el deure de complir amb eixe compromís històric amb la major dignitat possible, cosa que estic convençut absolutament que aconseguírem”.
Huitanta anys després és ja l’hora
No serem nosaltres els que estirem, més enllà, les tensions territorials. Però, a hores d’ara, ja no queden dubtes de que l’immobilisme, que no fer res, és la pitjor de les accions.
Han quedat clares les conseqüències dels desequilibris continuats i de les polítiques discriminatòries en benefici d’uns interessos partidaris o d’expressió a curt termini.
Per tant, fugim de la demagògia, fugim del patriotisme mal entès, i avancem en els territoris de la justícia social, de la lluita contra els desequilibris i el respecte de les pròpies identitats.
Senyores i senyors:
L’any passat els deia que havíem d’aconseguir fer del problema valencià part de la solució d’Espanya. Crec que eixa voluntat l’hem de reafirmar hui.
Amb l’esperança d’un poble que fa 40 anys, un 9 d’Octubre, va reclamar el seu autogovern.
Com digué Joan Manuel Serrat: Ara que fa vint anys que tenim vint anys, encara els valencians tenim força.
Amb eixa força farem sentir la nostra lleialtat reivindicativa.
Farem sentir allò que som. Impulsarem allò que podem ser.
Des dels valors que ens uneixen com a poble.
Des de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que ens uneixen a tot el món
Moltes gràcies.