Valencianes i valencians:
Vora 600 anys des del naixement de la Generalitat donen testimoni de la perspectiva d’un autogovern, d’un autogovern amb arrels ben profundes. Vora 33 anys d’autonomia democràtica donen testimoni d’una institució que es deu i pertany, en tots els sentits de la paraula, al conjunt de la ciutadania valenciana.
I sempre des d’una mirada solidaria, cosmopolita i oberta al món, com ha estat sempre la nostra terra.
Per això hui recordem Haití. Per això hui plorem d’impotència les morts de la incomprensió a la nostra mediterrània.
El 9 d’Octubre és un dia de festa cívica, de pobles i ciutats, de fraternitat i germanor des de Vinaròs fins Pilar de la Horadada.
Fa 778 anys Jaume I entrà a la ciutat de València.
Esta fita va marcar l’inici del procés constitutiu del Regne de València que el monarca fundador va voler diferenciar dins la Corona d’Aragó.
Els valencians de hui som fruit de l’evolució històrica d’aquell regne que s’anà configurant com a país, amb característiques pròpies i sentiment de poble.
Hui, com ahir, som autònoms. I volem prosperitat social per a construir un futur compartit amb persones lliures, iguals i diverses.
Ara des de l’Estatut, la Comunitat Valenciana és la suma de totes i tots.
Es una terra on conflueixen tots els colors de la paleta. On la creativitat és la llum que il·lumina les més diverses mirades. On la gestió de la diversitat és la més estimada riquesa.
El recorregut d’un imaginari on habita la sensibilitat d’un creador valencià i cosmopolita com ara Juan Genovés, el pintor que va créixer com a artista a l’horta de Mestalla. El pintor que, com deia Manolo Vicent, «lluitava per mitjà de l’estètica per poder expressar allò que la gent callava».
Un combat cívic, estètic, i artístic del que participen Manuel Boix i Carmen Calvo com a referents de la millor contemporaneïtat.
Una expressió cultural que durant 100 anys ha trobat també el escenari al Teatre Olympia, on hem descobert els rostres de la vida.
Al rerefons sempre està la lluita per la dignitat. Una lluita a la qual va contribuir Josep Almudéver, de pares valencians malgrat haver nascut a Marsella, que no va dubtar a allistar-se en les brigades internacionals per a combatre a favor de les llibertats i la legalitat democràtica.
Reconeixements ben merescuts, com ara els de Joan Francesc Mira, que li ha donat nom a les coses per a entendre’ns com a poble valencià.
Un referent que a través de la seua obra immensa ha obert totes les finestres al voltant de les incògnites i les respostes del país dels valencians.
A la fi, un poble viu es reconeix també en la festa. Una festa com la de Moros i Cristians, que ha avançat de sud a nord per totes les comarques. I a la que la UNDEF ha contribuït en divulgació i promoció durant 40 anys d’història.
Tinc tanta fe, tinc tota la fe, en la capacitat dels valencianes i valencians, que units en cada filà avancem des de la convivència cap a un nou horitzó.
Perquè, a pesar de les dificultats, els trets que ens caracteritzen com a poble s’han consolidat.
Trets com l’esforç, l’honradesa i la generositat d’un poble que ja anem fent.
En eixos valors ens reafirmem cada 9 d’Octubre, cada nou dia. Plantem cara a les contrarietats. Oferim resposta a les incerteses. Injectem coratge a la inèrcia.
Així ho ha fet Patricia Campos, una dona valenta que va ser la primera a pilotar un reactor a Espanya. Una dona compromesa com a entrenadora de futbol als Estats Units, que ha portat els seus ensenyaments i la seua passió per l’esport d’una manera solidària a Àfrica. Un exemple del que es pot aconseguir si es dedica l’esforç i la perseverança.
Un esforç i un compromís que també demostra la nostra estimada esportista Sara Martín, nou vegades campiona d’Espanya de Gimnàstica Rítmica.
Igual que ho demostren els nostres medallistes olímpics i paralímpics Ariadna Edo, Mercedes Peris, Orlando Ortega, Ait Khamouch o Kim López, que amb els seus triomfs han contribuït a mostrar al món la millor imatge dels valencians.
La Comunitat Valenciana superarà tots els entrebancs si treballem, si cooperem amb esperit esportiu, fixant-nos en el model que representen els 50 anys del Club Esportiu Herca o seguint l’exemple i la passió d’eixe gran pilotari que fou Álvaro López.
Cada ú de nosaltres, de tots els valencians i valencianes, com els nostres guardonats, hem d’aportar coratge, talent i determinació pe al Renaixement del poble valencià.
Senyores i senyors:
Fa poc més d’un any, el nou Consell inicià un temps de reparació, reconstrucció i renaixement. No els amagaré les dificultats enormes que encara perduren.
¿Com fer front a l’atur, a l’exclusió social i a l’esgotament del model productiu amb l’infrafinançament i la infrainversió que tenim?
El problema valencià existeix.
Hem avançat en un any gràcies a l’acord històric de tota la societat valenciana.
Però ens queda un combat difícil per superar la invisibilitat que acabe amb la desigualtat.
Som gent de pau. Som gent de diàleg. Som gent d’afectes. Però mai baixarem els braços davant de la desigualtat.
Com mai baixaren els braços Antonio Montalbán i Rafa Recuenco, exemples de diàleg, d’impuls democràtic i de defensa dels drets dels treballadors. Amb esta distinció als dos representants dels principals sindicats d’este país volem reconèixer l’aportació de tot el moviment sindical a la consecució de l’autonomia i a l’autogovern actual.
Encetem esta distinció que vol honrar el treball de les empreses. Una acció compartida entre empresaris i treballadors que enguany ha aconseguit un increment de l’ocupació del 4%, el més alt d’Espanya.
Empreses nascudes de la tenacitat i la intel·ligència com ara Chocolates Valor, una empresa innovadora que amb una trajectòria de 135 anys ha passat de ser un negoci familiar a ser una multinacional present a 45 països.
Éxit empresarial que no s’entén sense la visió de Pedro López i el seu paree, que malauradament ens deixà enguany.
És el reconeixement a la capacitat de dones directives tan potents com Charo Coll, alta directiva de Boluda Corporació Marítima i propera presidenta de l’organització més important del món de les empreses de salvament. Un exemple d’energia d’una dona valenciana en un món malauradament molt masculinitzat.
Hi ha empreses que saben vore més enllà del curt termini, de la mateixa manera que també hi ha persones que tenen la capacitat d’avançar-se al futur com Andrés Pedreño. Un rector que va saber defensar la seua universitat i un emprenedor incansable.
O com Francisco Mojica, il·licità nominat al Nobel. Un investigador de talla mundial que està protagonitzant alguns dels avanços mes grans del món científic en els últims temps.
El nostre reconeixement a Francisco però també a tots aquells que viuen calladament als laboratoris, els becaris, tots aquells que estan en la recerca d’un xicotet avanç que pot suposar la més gran victòria de la ciència.
I mirar més enllà ha de ser mirar el abans dels drets.
Com deia Stiglitz: “El desenvolupament consisteix en transformar la societat”
No hi pot haver un desenvolupament que no afecte al conjunt de la societat i eixe desenvolupament només es possible si no deixa a ningú arrere. Si ningú es queda al marge.
Per això volem reconèixer amb una nova distinció les accions per afavorir la inclusió.
Accions com les de José Antonio Bargues, que a través de Casal de la Pau ha treballat 40 anys per a permetre que els reclusos i ex-reclusos tinguen dret a una segona oportunitat. Tot el món ha de tindre dret a una segona oportunitat.
També este 9 d’Octubre valorem els qui lluiten perquè ningú siga discriminat per la seua condició sexual.
És un orgull poder reconèixer l’ambició per la llibertat i la igualtat del Col·lectiu Lambda en el seu 30 aniversari.
La igualtat és el centre de qualsevol societat democràtica.
La igualtat entre homes i dones a la que contribueix de forma decisiva la catedràtica Celia Amorós, mereixedora de la Distinció de la Generalitat per la seua obra referent del feminisme i com a exemple de ruptura de sostres de cristall, sent la primera dona que va obtenir el Premi Nacional d’Assaig.
Exemples com el de Carmen Aranegui, primera catedràtica d’Arqueologia de la Universitat de València i referent internacional per la seua contribució a l’estudi i la divulgació de la cultura ibera.
I encara que cada pas que hem donat cap a la igualtat haja estat difícil, hui estem més prop i no podem deixar d’enaltir el treball de milers de dones compromeses amb la causa de la igualtat.
Perquè, com deia la valenciana Maria Cambrils, el feminisme es un “al·legat contra la injustícia”.
Senyores i senyors;
Hui, per primera vegada, es lliura l’Alta Distinció de la Generalitat a una dona. A Alejandra Soler Gilalbert.
És impossible no emocionar-se davant d’Alejandra davant de la seua història. Una biografia d’na dona valerosa. Una dona esportista quan quasi cap dona era esportista. Una dona universitària quan quasi cap dona era universitària. Una dona que es va veure obligada a exiliar-se i va aconseguir escapar d’un camp de refugiats per a continuar trencant barreres com a mestra dels xiquets i les xiquetes de la guerra que van arribar a la Unió Soviètica.
Allí va ser, durant quasi 20 anys, Cap de la Càtedra de Llengües Romàniques de l’Escola Superior de Diplomàcia de Moscou. Afortunadament, va retornar del seu exili i va tornar ací a València al barri del Carmen i hui tenim el enorme privilegi de tenir-la amb tots nosaltres.
Moltes gràcies, Alejandra.
Diu Alejandra: “Estoy orgullosa de pertenecer a mi generación que ha sabido darlo todo sin esperar una recompensa. La recompensa impagable es tener conciencia de que hemos estado en el sitio que debíamos estar y como deberíamos estar”.
I és en el seu exemple, en la seua capacitat de superació, de ser pionera malgrat les dificultats, en el que ens hem de reflectir els valencians. Més enllà d’ideologies, més enllà d’idees, eixe coratge, eixa vocació, és la que ens ha d’animar ara i en el futur.
Senyores i senyors:
Este Govern, el Consell de la Generalitat, treballa en la convicció de que hi ha una política guiada pels valors que representen els nostres guardonats.
Una política més raonable, més realista i més humana.
Els propose una via valenciana. Els propose un nou projecte de prosperitat.
Vull que la nostra societat siga un model de convivència, de cohesió, de benestar social i de progrés econòmic.
Estos han de ser els objectius comuns i prioritaris.
Tenim la determinació col·lectiva de mirar endavant. Tenim la determinació de cada un de nosaltres de fer la millor Comunitat Valenciana possible.
Hem de conrear el nostre orgull de poble, però no com una forma de vanitat, sinó com un estímul per a construir el nostre present i per a avançar cap al futur.
L’orgull no és una sort de complaença, sinó de responsabilitat.
Els nostres millors creadors, reconeguts dins i fora de les nostres fronteres en diferents àmbits tant en la cultura com en altres, no han treballat només per a complaure’s en la seua obra, sinó perquè puguem reconèixer-nos en ells.
Els nostres investigadors i pensadors han contribuït des de les nostres universitats a oferir-nos instruments de vida des de la ciència, per aconseguir una vida millor per a tots.
Els nostres millors emprenedors, més generosos i actius, no han estat els que han treballat únicament pel seu propi benefici, sinó que també han contribuït per a que esta Comunitat siga un territori de progrés.
I els qui lluiten contra l’adversitat moltes vegades no solament ens donen vida i aliment, sinó que sostenen un paisatge, ple de llum, que és la nostra millor bandera.
Així doncs, l’autèntic patriotisme no incita a la vanitat sinó a la responsabilitat i a l’estima, tant d’allò que hem heretat com del que hem de fer, d’ara endavant, per a deixar l’herència que es mereixen les noves generacions.
Està bé que la festa, la nostra festa, servisca per a alegrar-nos, però ha de servir també per a pensar-nos.
Tant per a reconèixer-nos com per a exigir-nos.
Tant per a enorgullir-nos com per a examinar-nos.
Tant per a mirar-nos els uns als altres amb comprensió i d’una manera dialogant com per a exigir-nos els uns als altres i transformar entre tots una societat nova, en nous valors, valorant les millors herències d’una història diversa i rica i els valors de els valencians i les valencianes que no mereixen l’oblit.
Mala cosa seria partir de zero per a una societat que, netejant-se del fang del camí, està cridada a ser la que va ser, la que pot ser i la que estiga disposada a guanyar-li a la seua millor memòria la partida amb una memòria nova, sense que açò supose separar la memòria del passat i el que ha de ser la memòria del futur.
Fa uns anys, a Espanya, es deia que quan un problema no s’entenia i no tenia solució es que “se estaba valencianizando”.
Hui valencianitzar significa capacitat d’enteniment, reparació de drets, reconstrucció econòmica, força i unitat per defensar la causa justa del finançament.
Una unitat que ens permetrà trencar els murs de la invisibilitat. Una força que ens permetrà tornar a estar presents en els grans debats.
El nostre poble no traurà de la injustícia laments, sinó arguments per a fer viable l’autogovern i fer que esta forma d’entendre la vida faça un país sostenible on la convivència estiga ben present, sempre en un projecte comú i plural.
Ara, tots a una veu, aconseguirem que el problema valencià es convertisca en part de la solució d’Espanya. Eixe és el sentit d’este 9 d’octubre.
Com deia Vicent Andrés Estellés: “Hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot”
I eixe dia, senyores y senyors, ha arribat.
Moltes gràcies.